Sequera vaticana
Davant la sequera, el Vaticà decideix apagar totes les seves fonts dins i fora de la muralla
La prolongada falta de pluja al Laci ha dut el Vaticà a tallar l’aigua de les artístiques fonts instal·lades en les 44 hectàrees dels seus dominis, una decisió que pretén ser un exemple de les preocupacions ecologistes del papa Francesc.
AGian Lorenzo Bernini no li hauria agradat veure sense aigua les fonts de la plaça de Sant Pere. Aquell genial arquitecte i escultor, obsessionat per l’harmonia estètica, per la simetria, no podia imaginar que, segles després, hi hauria un papa jesuïta i molt auster, als antípodes dels seus dispendiosos antecessors del Renaixement i del barroc.
L’administració de la Ciutat del Vaticà va decidir ahir apagar totes les fonts al seu territori –44 hectàrees–, dins i fora del recinte emmurallat, per estalviar aigua davant la llarga sequera que pateix Roma. Això afecta també els monumentals sortidors bessons de la plaça de Sant Pere. Abans de Bernini hi havia una sola font, però ell va decidir que se’n construís una còpia i que totes dues estiguessin simètricament alineades amb l’obelisc. Els rajos d’aigua van arribar a assolir els vuit metres d’alçària, encara que després es va reduir la pressió.
Ràdio Vaticà, en explicar la mesura, va subratllar que està d’acord amb la filosofia ecologista de Francesc, exposada a la seva encíclica
Laudato si (Lloat siguis), el 2015. Aquell text, en efecte, va alertar, respecte a l’aigua, de “la impossibilitat de sostenir l’actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix nivells inaudits”. L’encíclica va posar èmfasi en què “l’accés a l’aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la supervivència de les persones, i per tant és condició per a l’exercici dels altres drets humans”.
Segons Andrea Masullo, director científic de l’oenagé Greenaccord, el gest del Vaticà és “un missatge ètic molt important”. Masullo va destacar que l’aigua de les fonts prové, des de fa uns anys, del Tíber, després de ser filtrada i depurada.
La Santa Seu, en la seva qualitat d’observadora permanent davant l’ONU, també s’entossudeix a aconseguir un accés universal a l’aigua i defensa, en el marc de l’Agenda 2030, sota discussió a Ginebra, que s’acabi amb la tragèdia de gairebé mil nens que moren cada dia al món per malalties lligades a l’aigua contaminada.
El tancament de les fonts vaticanes va coincidir amb una reunió, a última hora de la vespre, de l’alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, el conseller d’Infraestructures de la regió del Laci i els responsables de l’empresa municipal d’aigües, Acea, per estudiar fórmules que evitin, a partir d’aquest divendres, procedir a talls d’aigua rotatoris de 8 hores. L’emergència es deu a la perillosa baixada del nivell del llac de Bracciano, al nord de la capital, que amenaça de patir una catàstrofe mediambiental si se’n continua captant aigua.
S’estudien diverses hipòtesis per no haver d’aplicar les dràstiques i impopulars restriccions, que afectarien la imatge de la ciutat i el turisme. Una possibilitat és que els talls s’endarrereixin almenys fins al primer d’agost, perquè els qui inicien vacances es deslliurin del racionament i en espera que arribin les anhelades pluges que alleugin el problema.
Les fonts suposen un aspecte anecdòtic de la crisi hídrica. Sempre han estat, això sí, una senya d’identitat de Roma, des de l’època de Bernini fins al cèlebre bany d’Anita Eckberg a la Fontana di Trevi al film La dolce vita. No van ser construïdes per estar seques, per més que calgui reaccionar al canvi climàtic i ocupi la cadira de Pere un papa ecologista.
A la seva encíclica ‘Laudato si’ Francesc va qualificar l’accés a l’aigua com “un dret humà bàsic”