La subestimació de l’Estat

Se’ns adverteix que no subestimem fora de Catalunya la capacitat de mobilització, l’energia i la determinació del secessionisme. És una advertència oportuna i relativitzar o, pitjor encara, banalitzar el que aquí passa suposant que es tracta d’una tempesta en una vas d’aigua resultaria greument irresponsable. Ja estem instal·lats en la pitjor crisi constitucional després del 23 de febrer del 1981 i planen sobre el que pugui ocórrer la pròxima tardor els pitjors auguris. El president de la Generalitat s’ha encarregat d’arribar a l’imminent mes d’agost proveït d’un equip cohesionat en la radicalitat de la seva determinació i proveït amb un discurs hermètic i de metàl·lica contestació al sistema constitucional que obertament desafia.

La lectura de l’anàlisi del lletrat major del Parlament de Catalunya, Antoni Bayona –un text tècnicament desvestit de qualsevol visceralitat i fredament jurídic– publicat a la Revista Catalana de Dret Públic sota el títol d’“El futur polític de Catalunya: el paper del Parlament”, serveix per dimensionar el grau de profunditat i de grollera infracció de la legalitat constitucional en què incorre el procés sobiranista i que, a la fi, li portarà al fracàs. Els objectius del Govern són temeraris en la mateixa mesura en què desconeixen la sensatesa del discurs més elemental de les democràcies occidentals que és el que va formular diumenge passat el polític quebequès, Stéphane Dion, al diari El País: “La democràcia –va dir– i el principi de legalitat són inseparables”.

Són tan inseparables que l’Estat democràtic no pot permetre que es bifurquin. Tampoc l’espanyol. En determinats sectors catalans i des de temps immemorial es manté una actitud displicent cap a les capacitats de l’Estat espanyol que seria sempre ranc, seria habitualment ineficaç, presentaria fissures i, en definitiva, no podria comparar-se amb altres d’estandarditzats en les millors variables. Aquesta subestimació de l’Estat pel secessionisme és la que porta a declaracions com les de Puigdemont segons les quals no acceptarà la suspensió de les seves funcions –si arribés a produir-se– dictada pel Tribunal Constitucional, o les afirmacions constants, seves i dels seus consellers, que, sí o sí, el referèndum il·legal se celebrarà.

Encara que fins al moment no s’hagi firmat i publicat cap decisió executiva sobre la consulta, l’Estat ha posat en marxa una filera de mesures, d’aplicació simultània i successiva, que farà impracticable el referèndum. Ha impulsat processos penals a instàncies del fiscal i ja ha obtingut inhabilitacions que s’estan complint –vegeu el cas de Francesc Homs–; el Tribunal de Comptes instrueix un expedient per exigir la responsabilitat comptable de Mas i tres dels seus consellers per les despeses en les que es va incórrer el 9-N del 2014, esperant-se una ràpida resolució que podria comportar l’embargament de béns dels encausats. Hisenda ja ha aconseguit una estricta fiscalització dels recursos públics catalans perquè en cap cas no es destinin a sufragar els pagaments que requeriria l’organització de la consulta i, en general, tots els departaments del Govern extremen la vigilància sobre l’actuació de la Generalitat sense recórrer ni a l’article 155 de la Constitució ni a altres mesures excepcionals. L’Estat es comporta com una maquinària moltes vegades lenta però imparable. I imposa una lògica d’observança de les normes que absorbeix els comportaments díscols que, si esdevenen en insurreccionals, apel·len a l’exercici de la força legítima que el president del Govern, amb bon criteri, vol evitar.

El secessionisme no només no ha de continuar caient en la seva pròpia trampa de subestimar l’Estat espanyol sinó que tampoc no hauria d’incórrer en una visió curta de vista sobre la diversitat de la ciutadania catalana. Negar-la és tan greu com desafiar l’Estat quan es manca de raó legal i de suport internacional. Les eleccions del 27 de setembre del 2015 –plebiscitàries segons el Govern– no van avalar les tesis independentistes sinó que van propiciar un Parlament amb una majoria absoluta justa dels partits favorables a la secessió. Confondre el desig d’un referèndum amb una adhesió majoritària a la independència és un altre dels trompe-l’oeils de la situació a Catalunya.

L’estudi de Metroscopia corresponent al mes de juliol detecta, sí, una transversal sensació de greuge per part dels catalans, però alhora també que 1) el 67% considera inacceptable el procediment que se seguirà per aprovar les lleis de la “desconnexió”, 2) el 57% es declara contrari a una declaració unilateral d’independència i 3) el 59% considera inacceptable que n’hi pugui haver prou, si se celebra el referèndum, amb una victòria mínima, per declarar la independència en menys de 48 hores. La conclusió de l’informe és que “no pot així estranyar que entre la ciutadania predomini de manera clara més la preocupació que la il·lusió i la impressió que el procés sobiranista no està en un bon moment”.

La fractura interna a Catalunya –encara que alguns la neguin– reclama una introspecció dels mateixos catalans i de les seves institucions per tractar de valorar els danys generals de continuar per la via de fet –antijurídica i antidemocràtica– del procés sobiranista. Un procés precari que, per serho, ha propiciat la deriva autoritària de la Generalitat erosionant el Parlament que s’està posant al servei d’una causa de part amb pràctiques –com la reforma impugnada del seu reglament per a l’aprovació fulminant de l’aparent nova legalitat catalana– que passaran factura als qui les prescriuen.

Mentre es produeix –o no– aquesta reflexió, l’Estat ha de continuar provant d’impedir amb el menor cost possible el referèndum, i el Govern de Catalunya i els partits polítics han de dissenyar una solució política i constitucional per a la Catalunya del 2 d’octubre del 2017.

L’Estat es comporta com una maquinària imparable i imposa una observança de les normes que absorbeix els comportaments díscols