Adeu a Jeanne Moreau, una revolucionària del cinema
Mor als 89 anys la icònica actriu i cineasta francesa
Jeanne Moreau, “la millor actriu del món” segons Orson Welles, “llegenda del cinema i el teatre, artista compromesa en el remolí de la vida”, d’acord amb el president Macron, va morir ahir a París. A França “l’emoció és immensa com ho va ser el seu talent”, va proclamar la ministra de cultura, Françoise Nyssen. I fins i tot Plantu, famós il·lustrador del diari Le Monde, autor d’un dibuix quotidià que és considerat editorial, es va afegir als homenatges. Moreau se’n va anar amb tota discreció, als 89 anys, al seu domicili de la Rue du Faubourg Saint Honoré. El 2015, després de recordar-li al periodista que li havien de dir mademoiselle (senyoreta), Jeanne Moreau, entrevistada per la seva interpretació a Le talent de mes amis, d’Alex Lutz, que seria l’últim dels 130 films en què va treballar, li va explicar que “en el món de l’espectacle, sortir pel fòrum és tan important com entrar en el moment just”.
Ha aconseguit totes dues coses: va morir la nit de diumenge a dilluns, al seu llit i no en el la d’un hospital, malgrat el càncer amb què convivia des de feia uns anys. I ho va fer gairebé exactament setanta anys després d’haver debutat, al primer festival d’Avinyó, amb tres petits papers dirigida per Jean Vilar. Des d’aleshores, Avinyó es convertiria en el festival de teatre més destacat d’Europa. I Jeannette, com li deien llavors a Jeanne Moreau, sumarà films, papers teatrals, cançons, televisió. La seva veu greu, la seva elocució prodigiosa, donaven transcendència a qualsevol text. Entre altres coses perquè llegia, des de petita i fins al final, “almenys dues hores cada dia. Perquè entre una infantesa dura i una adolescència solitària vaig comprendre que la vida es vivia millor en els llibres”.
Així la va enlluernar per exemple l’Ulisses de Joyce –“Difícil d’abordar, com Proust, però igualment indispensable”– i una altra Joyce: Carol Oates. “Quan vaig anar als Estats Units i la vaig llegir vaig voler conèixer-la. I vaig estar a punt de transformar en film un dels seus llibres. Hauria estat el meu tercer rere la càmera, però es va frustrar perquè Disney, que havia acceptat produirlo, es va fer enrere perquè va sospitar un rerefons lesbià en l’amistat de dues dones”.
Moreau havia escrit el guió a quatre mans amb Joyce Carol Oates. En anglès, perquè la filla de Kathleen, ballarina britànica del Follies Bergère, era perfectament bilingüe. El seu pare va ser el gerent de La Cloche d’Or, el bistrot parisenc que encara serveix fins a les dues de la matinada, al carrer Mansart, un públic aportat per la platea i l’escenari dels teatres d’aquell límit de Montmartre. És on sopava Kathleen després de l’espectacle. “Es va enamorar del patró i es van casar, però podria no haver nascut –recordava Moreau– perquè la meva àvia paterna va intentar convèncer la meva mare que avortés”.
Més tard, el seu pare li va prohibir estudiar teatre. Amb 17 anys es va inscriure clandestinament en un curs que impartia el degà de la Comédie Française i l’any següent ja interpretava petits papers en la companyia més antiga d’Europa. Tornant d’Avinyó va ser contractada en ferm i va encadenar papers fins que una foto de l’obra en què treballava farà que el seu pare la faci fora de casa. S’emportarà la seva mare, lluny “d’un home colèric”.
Així va començar una vida de treball febril, de viatges, de relacions en què “sovint jo actuava com ho solen fer els homes”, que li va donar fama d’independent en un món en què les dones no ho eren.
El 1949 es va casar amb el realitzador Jean-Louis Richard i va tenir el seu fill Jérôme l’endemà de la cerimònia. Mig segle més tard dirà que “em faltava fibra maternal. Estava en una edat en què el més natural és seduir i ser seduït. En una dona és condemnable; en un home es considera normal”. El director americà William Friedkin va ser el seu marit durant dos anys, el seu
‘Le talent de mes amis’ va ser l’últim de 130 films; “Sortir pel fòrum és important”, va dir Disney va frustrar un guió escrit amb Joyce Carol Oates perquè hi va veure un fons lesbià
ELS SEUS GRANS AMORS Amb Louis Malle fa el primer pas a la celebritat i Truffaut la converteix en icona
col·lega anglès Rony Richardson va deixar per ella Vanessa Redgrave, Moreau va viure cinc amb Pierre Cardin. I, a més de les històries amb actors, de Trintignant a Mastroianni, entre els seus grans amors hi va haver Louis Malle, que la va dirigir a
Ascenseur pour l’échafaud, amb música de Miles Davis, primer pas a la celebritat, i François Truffaut, que amb Jules et Jim va convertir-la en una icona.
El 1995, trenta-cinc anys després d’haver-li donat el premi d’interpretació femenina, el Festival de Canes, que, cas insòlit, la va convidar a presidir dues vegades el jurat, li va organitzar un homenatge, prolongat en un vídeo que no ha deixat de circular. A l’escenari, Vanessa Paradis canta El remolí de la vida ,la inoblidable cançó que Moreau va gravar per a la banda sonora del film. A primera fila, Moreau el cantusseja; acaben totes dues, a duo, i Moreau besa la mà de Paradis.
Era generosa i es vantava de no conèixer la gelosia “ni personal ni professional”. Elogiava públicament la feina de col·legues més joves, des d’Isabelle Huppert fins a Juliette Binoche. I de l’amistat en feia un culte. Com la que la va unir a Marguerite Duras, amb qui recorrien “antres dels voltants de París, bevíem vinatxo i discutíem del diví i de l’humà”.