Una altra història immortal

POQUES vegades havia vist parlar ningú tan apassionadament com l’escriptor José Luis de Vilallonga de Jeanne Moreau, el dia que va presentar el tercer volum de les seves memòries (La flor y nata) a Barcelona. Abans havíem dinat al restaurant de l’hotel Juan Carlos I i Vilallonga em va narrar amb tot detall la seva història d’amor fallit amb l’actriu francesa, que va morir ahir al seu apartament de París. Jo li vaig explicar que, quan era poc més que un adolescent, vaig veure en una sala d’art i assaig Una

historia inmortal, amb Moreau i Orson Welles, i vaig quedar subjugat per la sensualitat que transmetia l’actriu en una platja de Macau, tot i que després vaig saber que la cinta havia estat filmada en part a Andalusia. Aquella trobada va propiciar que em relatés el seu enamorament al restaurant L’Orangerie, de París, després que rodessin junts Les amants. Van menjar i van beure sense fre. I entre copa i copa de xampany, la dama, que acabava de posar punt final a la seva relació amb Louis Malle, li va confessar que creia cegament en l’amor: “Com es pot viure sense? Però no crec en un gran amor, sinó en molts grans amors”. Després van anar al seu apartament parisenc, on ell va posar música de Jean Sablon i van seguir amb el Mumm. Com si fos una escena de Les amants, es van besar i es van acariciar. Però el seu cos estava estranyament absent. El playboy estava intimidat i l’implacable seductor, desconsolat. Sentia tanta emoció, que es va emborratxar de bellesa i va fracassar en el sexe. I va esclafir a plorar. Així que la va acompanyar a agafar un taxi i li va prometre que li trucaria l’endemà, sabent que no ho faria.

Ahir vaig pensar en Vilallonga quan vaig saber que Moreau havia mort. “Tu no seràs mai vella, Jeanne”, li va dir sopant a L’Orangerie, segons diu a les seves memòries. Va ser una premonició: era eterna i els escassos personatges que ho aconsegueixen resisteixen el pas del temps. Per alguns sempre serà la Virginie d’Una historia inmortal.