La realitat i els pedaços
Alfredo Pastor analitza la repercussió de la renda garantida de ciutadania aprovada pel Parlament de Catalunya: “Mirem de cara l’enormitat dels nostres problemes socials: molts dels nostres conciutadans no poden satisfer una necessitat vital com és tenir una feina amb un sou decent; aquells que perden la seva feina no disposen d’una formació que els faciliti la recol·locació; els serveis que ho haurien de fer només generen una part ridícula dels nous contractes; els aturats envelleixen sense esperança”.
És saludable confrontar, de tant en tant, les declaracions amb els actes, ja es tracti d’una persona, ja d’una societat sencera, i sovint són les coses petites en aparença, els plecs on s’alberga el diable, les que posen millor en relleu les discordances entre el que es diu i el que es fa. Prenguem, doncs, com a subjecte la societat catalana, la nostra, i com a pedra de toc l’acord acabat d’aprovar pel Govern de la Generalitat per engegar, a partir del mes de setembre, un programa de renda garantida de ciutadania (RGC d’ara endavant). Descrit a grans trets, el programa proporcionarà una renda mensual una mica inferior al salari mínim interprofessional (664 davant 707 euros) als més grans de 23 anys amb dos de residència a Catalunya i que no percebin altres ingressos. Si posem aquesta mesura en el seu context, què ens diu sobre nosaltres mateixos?
L’acord té el seu origen en una iniciativa legislativa popular (ILP): un grup de ciutadans va fer la feina de redactar una proposta, recollir uns quants milers de firmes i presentar-la, juntament amb les entitats socials directament interessades en la qüestió, al Parlament de Catalunya. Una acció que ens fa sentir orgullosos dels nostres conciutadans. Per desgràcia, han calgut tres governs de la Generalitat perquè la proposta fos presa en consideració i es concretés en un acord. Un fet que contradiu la sensibilitat social de què els nostres dignes representants solen fer gala a tota hora.
La mesura té, esclar, els seus riscos: per exemple, és freqüent sentir que amb la implantació de l’RGC molts poden preferir cobrar-la sense fer res que guanyar una mica més treballant a temps complet, de manera que acabaríem creant una classe de paràsits. Només estudis detallats permetrien esbrinar si serien molts els que triarien viure sense treballar; malgrat això, els que treballen sobre el terreny no vacil·len a assegurar que són molt pocs els que menyspreen l’oportunitat d’accedir a una ocupació. Aquesta
A. PASTOR, és una indicació que, al cap i a la fi, la nostra societat gaudeix de bona salut. A aquesta bona notícia en cal contraposar una altra: la població a la qual va dirigida la mesura compleix la dita segons la qual hi ha mil maneres de ser infeliç, ja que és extraordinàriament diversa, i per això el disseny d’un bon sistema de gestió per a la prestació resulta una tasca gairebé endimoniada; i tot i això, a escasses setmanes de la posada en marxa de l’acord, gairebé no se sap res de qui administrarà la prestació ni de com es complementarà l’RGC amb serveis d’acompanyament, ni de com i a qui hauran de retre comptes els responsables. Una mesura de tanta transcendència mereixia més atenció dels detalls.
Queda la qüestió dels recursos. El pressupost assignat, 600 milions d’euros com a objectiu per assolir en dos o tres anys, és del tot insuficient si es compara amb la població de beneficiaris potencials: uns 200.000 aturats que han esgotat la prestació; famílies sense ingressos coneguts; llars amb riquesa neta negativa, és a dir, amb més deutes que actius. Els recursos violen una condició essencial de qualsevol bona política: no s’ha de prometre el que no es pot donar. A la pràctica, l’encarregada d’emmotllar els desitjos a la realitat serà la picaresca de l’administració de la Generalitat: es multiplicaran els requisits d’accés a l’RGC per reduir així el nombre de beneficiaris, s’allargaran els terminis de tramitació, el període que va entre la concessió de la renda i el seu cobrament efectiu es mesurarà en anys... Velles martingales que no són sinó una forma més de corrupció.
No carreguem tota la culpa sobre els nostres polítics, perquè aquests decideixen segons interpreten els desitjos dels seus votants, que som nosaltres. Mirem de cara l’enormitat dels nostres problemes socials: molts dels nostres conciutadans no poden satisfer una necessitat vital com és tenir una feina amb un sou decent; aquells que perden la feina no tenen una formació que els faciliti la recol·locació; els serveis que ho haurien de fer només generen una part ridícula dels nous contractes; els aturats envelleixen sense esperança, quan d’altra banda hi ha tasques que podrien exercir en benefici de la comunitat.
La solució d’aquest desgavell requereix atenció i esforç, i per això és necessari que els ciutadans la reclamem com reclamem altres coses. També fan falta recursos, força més que els pressupostats, però menys dels gastats en actuacions de rendibilitat econòmica i social discutible. Mirem el que estem disposats a gastar-nos i admetem-ho: la muntanya de declaracions, de manifestacions i d’agitació al voltant de la pobresa, tot això ha donat com a resultat poc més que aquest simpàtic, però minúscul, ratolí que és l’RGC: el part dels pobres. Potser és que, en el fons, els pobres no ens importen?
Gairebé no se sap res de qui administrarà la prestació de la renda garantida de ciutadania a partir del setembre