A la recerca del Schindler suec
La família de Raoul Wallenberg encara demana documents a Moscou 70 anys després
L’URSS va dir el 1957 que el diplomàtic havia mort d’un infart el 1947 a la seu del KGB
Després de salvar milers de jueus hongaresos de l’Holocaust nazi, el diplomàtic suec Raoul Wallenberg va desaparèixer sense deixar rastre. L’Exèrcit Roig, que el va detenir i va acusar de ser un espia al servei dels Estats Units, el va traslladar a Moscou. Es creu que va morir als calabossos de la Lubianka, la seu central del KGB, alguns anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Però setanta anys després els seus familiars continuen sense saber en quines circumstàncies ni la data exacta.
La seva neboda, Marie Dupuy, està duent a terme l’últim intent d’aclarir les circumstàncies de la seva desaparició. La setmana passada va presentar davant un tribunal de Moscou una demanda contra l’FSB (hereu del KGB) per tenir accés a documentació que li permeti saber la veritat. Dupuy exigeix als chekistes que li permetin llegir els documents originals relacionats amb el període en què va desaparèixer per sempre l’anomenat Schindler suec.
No és la primera vegada que la família s’adreça a l’FSB per aclarir les circumstàncies, però abans només li van lliurar documents que havien estat editats amb data posterior que succeïssin els fets.
Dupuy vol conèixer els detalls de la seva detenció, les causes per les quals el seu oncle va ser traslladat de Budapest a Moscou i les circumstàncies de la seva mort, ha explicat el seu advocat, Ivan Pàvlov.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Govern suec (neutral en el conflicte) va destinar Raoul Wallenberg a Budapest com a primer secretari de la seva ambaixada el juliol del 1944. La seva missió havia estat acordada amb el Govern dels Estats Units com a part del War Refugee Board, una agència creada aquell mateix any pel president Franklin D. Roosevelt i destinada a ajudar els jueus víctimes dels nazis i dels seus aliats de l’Eix.
Format com a arquitecte a Chicago, Wallenberg havia estudiat també a París i havia treballat a Sud-àfrica. Per motius de feina també havia viscut a Budapest durant el règim de Miklós Horthy. Raoul Wallenberg havia après hongarès i coneixia de primera mà el tracte que s’estava donant als jueus. La regència de Horthy havia aprovat una sèrie de lleis racistes i antisemites similars a les mesures que va adoptar el 1935 l’Alemanya de Hitler i conegudes com a lleis de Nuremberg.
Per evitar que Hongria canviés de bàndol, les tropes nazis van envair el país el març del 1944. Un mes després, van començar les deportacions massives de jueus (uns 550.000 fins al final de la guerra) a camps de refugiats de la Polònia ocupada.
Igual que va fer l’empresari alemany Oskar Schindler a Polònia i la República Txeca, fent servir la seva condició de diplomàtic Raoul Wallenberg va salvar la vida a entre 20.000 i 100.000 jueus. Ho va fer lliurantlos passis i passaports suecs, donant-los empara en edificis que va comprar o va llogar i on va penjar la bandera del seu país, així com subornant funcionaris alemanys i hongaresos.
Tot i això, acabada la guerra, la seva sort va canviar. L’Exèrcit Roig, que estava alliberant Hongria, va detenir el diplomàtic suec el 13 de gener del 1945. Segons la versió oficial, Wallenberg va morir a Moscou als calabossos dels òrgans del Ministeri de Seguretat Estatal a causa d’un infart. Els seus familiars no han acceptat mai aquesta explicació.
“En la nostra demanda exigim que es reconegui com a il·legal la negativa de l’FSB de donar a la meva clienta aquests documents i, en conseqüència, que s’ordeni permetre-li llegir aquests materials”, ha explicat l’advocat Pàvlov. L’interessant d’aquest assumpte, continua, és que en la seva negativa l’FSB no diu que es tracti de documents secrets. “Responen amb evasives, dient que abans li van donar accés parcial als documents, però ara no poden. El que passa és que no li van donar el material complet que ella sol·licitava, només anotacions i còpies”, ha explicat.
Marie Dupuy vol documents que abans no es van lliurar mai als familiars de Wallenberg, en particular còpies de l’informe dels interrogatoris del llavors ministre de Seguretat, Víktor Abakúmov, i documents que certifiquin el seu trasllat a la Lubianka.
Pàvlov raona que hi ha dos motius legals perquè els lliurin aquesta documentació. En primer lloc, Raoul Wallenberg va ser rehabilitat l’any 2000, aplicant una llei del 1991 per netejar el nom dels represaliats polítics durant el comunisme. I en segon lloc, “el termini pel qual aquests documents romanen secrets és de 70 anys des del moment de la mort de l’individu. I aquest termini ja ha passat”.
El març de 1945 Radio Kossuth, sota control soviètic, va informar de la mort de Wallenberg als carrers de Budapest durant un tiroteig. Tot i això, el testimoni de diversos presoners alemanys que van parlar amb Wallenberg a través del telègraf de la presó el situen a la Lubianka almenys fins a l’any 1947, i segons ells després el van enviar a un altre lloc. Suècia va intentar esbrinar el seu parador després, però la part soviètica els va informar que no disposava de més informació. L’agost del 1947, el llavors viceministre d’Exteriors Andrei Vixinski el va informar que no era a l’URSS i que les autoritats soviètiques no en sabien res. El 1957, però, Moscou va reconèixer que havia estat detingut i traslladat a Moscou, i que va morir d’un infart el 17 de juliol del 1947. Tindria 34 anys. Tot i això, documents revelats el 1991 indiquen que els funcionaris del KGB el van interrogar després d’aquella data.
Després de dècades sense dades concretes, el 2015 la seva família va decidir demanar a la Fiscalia de Suècia que el declarés mort. La petició es va complir l’octubre del 2016, donant com a data oficial de la mort el 31 de juliol del 1952, cinc anys després que es perdés la seva pista als documents soviètics.