Atemptat a la convivència

L’ inadmissible assalt a un bus turístic per part de quatre d’encaputxats dijous passat ha desencadenat una tempesta política per la dubitativa reacció que inicialment va tenir el govern de l’Ajuntament de Barcelona, per l’inexplicable silenci que l’empresa pública de transports TMB va mantenir fins que es va donar a conèixer la notícia dos dies després i, sobretot, després que l’organització juvenil Arran, vinculada a la CUP, en reivindiqués l’atac. Mai fins ara la turismofòbia no havia arribat tan lluny a Barcelona. I el pitjor és que la portaveu d’aquesta organització cupaire, Laura Flores, no descarta un nou atac similar, perquè segons ella aquesta “és una manera més de protesta, igual de legítima que les manifestacions”, contra la “misèria que (el turisme) provoca en la classe treballadora”.

Davant d’aquests fets gravíssims, el govern de la ciutat ha mostrat dues maneres d’entomar aquesta acció violenta. D’una banda, els comuns de l’alcaldessa Ada Colau van reaccionar tard i amb una condemna tèbia de l’assalt, mentre que els seus socis del PSC en el govern van ser molt més contundents des del primer moment que es va conèixer l’atac. En aquest sentit, el socialista Jaume Collboni, que ahir exercia d’alcalde accidental, va qualificar l’acció violenta com un “atemptat a la convivència i al civisme”. Aquesta diferència evident a l’hora d’afrontar l’intolerable assalt coincideix també amb la política que els comuns han seguit des que van arribar al govern de Barcelona i que ha alimentat el discurs de la turismofòbia. I en aquest mateix context s’emmarcaria el silenci oficial després de l’atac i la tardança a reaccionar tant políticament com judicialment. Una prova d’això és que TMB no va presentar fins ahir, quatre dies després, la denúncia de l’atac al bus turístic davant el jutjat.

El fet ocorregut ha de ser tractat amb el màxim rigor per part de tothom. No és tolerable que en una societat que es pretén democràticament madura un grup d’encaputxats utilitzi la violència intimidatòria per defensar els seus postulats. La violència no té cabuda en una ciutat oberta i democràtica com Barcelona. Ni la condescendència. A més, en un escenari en el qual el terrorisme global obliga a prendre mesures extremes, amb policia armada al carrer, tractar aquest atac com un incident és d’una enorme irresponsabilitat. Què hauria passat si, en el moment de l’assalt, hagués passat per allà una patrulla armada dels Mossos? És una pregunta que fa posar els pèls de punta. Per tant, res de draps calents ni de tractar els fets com una simple gamberrada.

Els efectes nocius, a més dels evidentment positius, que el turisme massiu provoca en una part de la ciutadania és una qüestió que han de resoldre tots els implicats: autoritats, legisladors, empresaris, treballadors i veïns. I com més es tarda a posar remei als problemes, més s’enquisten i més incomoditat produeixen. I en aquest caldo de cultiu apareixen grups que tracten de treure’n partit de manera populista perquè el que proposen no només no es pot aplicar, sinó que és un contrasentit. Aquest és el cas que ens ocupa, amb l’agreujant de l’ús de la violència que ha encès totes les alarmes, fins al punt que el conseller d’Empresa, Santi Vila, va criticar durament la vinculació de la CUP en aquests fets. Tolerància zero amb la violència i sentit comú en els polítics que tenen al davant un problema que requereix intel·ligència i coratge.