Antoni Puigverd Severíssima tirania
Stéphane Mallarmé, pare dels poetes simbolistes, escriu a Tristesse d’été sobre uns amants atrapats, com tants altres, entre l’amor possessiu i l’odi reactiu. Han passat el dia estirats a la platja, sota un sol tan càlid que sembla que cremi encens sobre els pòmuls de la noia. Han discutit. Hi ha hagut plors i frases feridores. Finalment, ella s’ha adormit a la sorra, mentre ell, incapaç de descansar, enfonsa el seu cap en la cabellera de la noia. En l’olor d’ella, hi troba el desig del no-res. No poden estimar-se ni trencar. Per això desitjaria, diu, “donar al meu cor ferit la insensibilitat del cel blau i de la pedra”.
Som ciutadans d’un país on, com deia Raimon, la pluja no sap ploure (“o plou poc o plou massa / si plou poc és la sequera / si plou massa és la catàstrofe”). La relació que mantenim amb aquest territori extremós i tremendista s’assembla molt a la dels dos amants del poema de Mallarmé: o amor possessiu o reaccions d’odi. Ens convindrien vacances de patriotisme, però la intensitat de les emocions polítiques és tan alta que ha colonitzat fins i tot el temps que abans dedicàvem al repòs i al dolce far niente. ¿El resistirem, aquest estiu al·lucinant en què fins i tot la temperatura ambiental, ferotgement alta des del mes de juny, és prova irrefutable d’un canvi climàtic?
No és la política, només, la que se’ns ha exasperat. També la vida quotidiana s’esvera i es complica extraordinàriament. El temps actual –acostumem a dir– s’ha accelerat. Tot i que no és un problema de velocitat, sinó d’excés. Un exemple: amb els reclams constants que el nostre telèfon acumula en un sol dia, hi hauria matèria per a tot un any. A cada instant, mil coses ens reclamen l’atenció. Cada dia deixem mil encàrrecs a mig fer, mil missatges a mig contestar, notícies, watsaps, trucades, tuits o e-mails a mig llegir. Converses sense concloure, treballs tot just iniciats, pàgines a penes començades, deures sempre inacabats. Ho remenem tot, però no podem acabar res.
Tot ens reclama atenció, però sempre hi atencions noves que se’ns imposen. Ho fan a la manera d’aquell rei tirànic de qui parla Saadi, un poeta persa medieval. El rei es va aturar davant d’un súbdit amb fama de reflexiu. “Entre tots els meus actes reials, quin et sembla el més agradable a Déu?”, li va preguntar. I el súbdit va respondre: “La migdiada que fas després de dinar, perquè és l’únic moment en què no turmentes a ningú”.
Això eren les vacances d’estiu: la migdiada que feia el rei de la serietat. Mentre el severíssim tirà dormia, nosaltres respiràvem una mica. Tot va començar amb la crisi del 2007. Des d’aleshores, ni la migdiada d’agost ens és donada. No és estrany que, enmig d’aquest neguit, com els amants que no podien ni estimar-se ni trencar, ens tempti l’ambició d’habitar el no-res, de convertir-nos en pedra, d’esdevenir tan insensibles com el blau cel d’aquest agost estrany.
Tot va començar amb la crisi del 2007: des d’aleshores, ni la migdiada d’agost ens és donada