Utopies reaccionàries

L’ estètica autoritària de Trump dialogant amb l’autoritat de Putin estableix la imatge d’un món marcat per la reacció als canvis als quals es veu exposat. L’obra política de Trump i Putin es basa a avançar en la concepció política que la por d’un només es pot dissipar traspassant-la als altres. Resulta paradoxal que, quan una part d’Europa esperava el despertar de les utopies d’alliberament social enfront del poder manipulador del capitalisme, siguin les utopies reaccionàries, les de la por, les de la xenofòbia, el racisme i la negació de les conseqüències del canvi climàtic les que triomfin, des de Washington a Moscou, des de Pequín a Caracas. Trump o Putin convencen els seus electors sota la promesa d’una total i falsa seguretat personal, la fi de la desocupació, la recuperació de l’amor propi dels seus països, i un nacionalisme fort que destrueixi el poder tou de la diplomàcia i el diàleg. La utopia reaccionària està ocupant el buit deixat per la política tradicional, amb el seu excés de confiança en què no es descobririen en el futur els seus abusos, el descontrol econòmic i la corrupció.

La deriva autoritària de Kaczynski a Polònia, Maduro a Veneçuela o Erdogan a Turquia permet observar com la democràcia s’ha convertit en democratura, una barreja de democràcia i dictadura, com sosté Jacek Kucharczyk. Aquest procés té a la Xina la seva plasmació més aconseguida, basada a plantejar una continuada querella en favor de la defensa de l’antic contra el modern pel que fa a les llibertats, i tot al contrari respecte a la llibertat dels mercats. Les utopies reaccionàries parteixen de la idea central d’un replegament cap a l’interior de les pròpies fronteres. Un replegament moral, econòmic, comercial, científic i cultural. En tots els casos, es tracta d’imaginar el món, no perquè canviï a millor, sinó perquè no es mogui, perquè el moviment de les llibertats s’aturi mentre avança una economia global basada en el creixement perpetu. La societat ideal que estan construint des del poder no s’orienta cap al futur, sinó cap al passat. A un passat idíl·lic i somiador. Un ideal polític en què, una vegada assumit i acceptades les seves regles, romandrem dins una fortalesa daurada, per sempre presoners i, al mateix temps, satisfets de no poder sortir-ne.