Buscadors i buscadores

Torna l’agost i amb ell Joc de Dames, però és possible que encara que estigui escrivint aquesta columna dilluns al vespre, quan surti avui dimarts, primer dia de mes, ja no dugui aquest nom... Pel que sembla hi ha qui considera que porta implícit un missatge masclista, inacceptable en aquests temps en què continua la moda (absurda) de duplicar els discursos per potenciar un llenguatge no sexista. Per no ofendre-les a elles dient només ells. I tenir en compte veïns i veïnes. Jutges i jutgesses. Regidors i regidores. I “jóvenes y jóvenas”, com va deixar anar Carmen Romero fa una colla d’anys. El que dic. Això ja fa massa que dura. Res no és com abans i menys els estius. El pitjor de tot això és que l’experiència i els anys no fan les coses més fàcils. Ans al contrari. Fa la sensació que ens esforcem perquè cada vegada resulti tot més llarg i pesat. Hem canviat els tres mesos amb papà de Rodríguez i mamà cuidant-se de la tribu a la platja per un seguit de puja-i-baixa i caravanes diàries. Perquè aquí és on hem anat a parar amb aquesta necessitat de cobrir amb només trenta dies de vacances (els que ens toquen per cap) tot el trimestre dels nens. Així és com Barcelona ha derivat en una operació sortida constant.

Trobo a faltar la hiperactivitat infantil del no fer res més que deixar-se arrossegar per les onades i pentinar la vora de la platja amb un rasclet. Competíem germans i cosins a veure qui caçava (o era pescar?) més tellerines i després comprovar que sempre era jo qui en menjava més i més ràpid... També enyoro les persecucions a què sotmetíem els escarabats piloters que envaïen els nostres capvespres d’estiu amb el seu tràfec d’excrements. D’escombraries n’hi ha més ara que abans però, com les tellerines, aquells simpàtics cornuts també han desaparegut del mapa.

A les platges d’avui (la meva geografia estiuenca és la d’altres temps encara que sembla una altra, ara del tot envaïda de cridòria de nevera, nudisme i gossos fins i tot fora de les seves zones reservades) no queden ja ni els buscadors de metalls. Ells no han desaparegut. Els han prohibit. El 2014 es va començar a sospitar que aquests buscadors d’or (o del que sigui) incorren en un delicte perquè s’apropien de “cosa perduda o objecte d’origen desconegut”, conducta tipificada al Codi Penal. Mentre els advocats que els defensen addueixen que els metalls trobats a la sorra són “objectes abandonats”, per la qual cosa no hi ha delicte, hi ha qui ha estat més llest i ha canviat la platja pel ciment. Ha de passar tot l’any (perquè, com l’operació sortida, les festes nocturnes a Barcelona també són diàries), però jo he descobert fa només una setmana que ja són una gernació els que apareixen de matinada a les zones de discoteca. Porten el seu detector de metalls i, abans que apareguin els carretons de la neteja per rentar la cara de la ciutat a cops de mànega, aparten el gra de la palla: rebutgen la porqueria i els vòmits i troben tresors oblidats pels qui a les nits perden fins i tot la vergonya. Són els nous buscadors d’or. I buscadores.

Porten el seu detector de metalls; rebutgen porqueria i vòmits i troben tresors oblidats pels qui a les nits perden la vergonya