Ornament i delicte

Potser allò que diferencia l’arquitectura moderna de la d’antany és la manera d’ornamentar. L’arquitectura tradicional estava constituïda a base de diversos components: sòcol, porxo, base, capitell, balcó, balustrada, coberta, teulada, façana, mitgera, finestra, tribuna, galeria, volta, cúpula, templet, arc, dovella, clau de volta, motllura, cornisa... Un únic sistema constructiu atorgava certa unitat dins la diversitat d’edificis que repetien l’aparició dels mateixos components però amb distintes versions. Components que, d’altra banda, solien estar més o menys embellits i ornamentats amb motius escultòrics o pictòrics.

En l’arquitectura moderna no és així. Els motius ornamentals i fins i tot, a vegades, els acabats desapareixen per convertir l’edifici sencer en un únic, monumental i gegantí ornament, que resta enterament dipositat sobre el terreny. Habitualment es tracta de construccions a quatre vents que permeten una visió escultòrica i cap mitgera. Seguint aquest esquema, components estructurals com ara terrasses, finestres o forjats defineixen la composició global de l’edifici, prescindint dels elements estrictament decoratius, malgrat la pretensió de donar una imatge estètica que sigui impactant, rotunda i innovadora.

Hi ha edificis que, en aquesta recerca, han arribat a oferir façanes amb aspecte de mitgera, o bé a fusionar façanes i cobertes integrades en una única epidermis. L’escala humana se subordina a l’arquitectònica. L’urbanisme resultant és dispar, individualista, ostentós, tecnològic, vertical, inquietant... No apte per a la serenitat.

Amb els automòbils d’època i els actuals passa quelcom similar.

IGNASI SANGENÍS VINTRÓ

Sant Cugat del Vallès