Artificis per complir l’acord de París
La negociació a la UE per facilitar la reducció de CO2 amenaça de devaluar l’acord climàtic, segons les oenagés
La Comissió Europea està negociant un reglament de repartiment intern d’esforços entre els països comunitaris per complir l’acord de París contra el canvi climàtic. Algunes veus afirmen, tot i això, que la flexibilitat que tindran els governs per complir el pacte amenaça de soscavar o devaluar els objectius compromesos en matèria de política climàtica.
La UE té com a objectiu, per a l’any 2030, retallar un 30% – respecte al 2005– les seves emissions de gasos generats en les anomenades activitats difuses (que inclouen edificació, transport, agricultura i residus, i que en conjunt suposen el 60% del total dels gasos hivernacle). La resta d’emissions correspon al sector elèctric i a la gran indústria, regits pel sistema europeu de comerç d’emissions, i per als quals ja es va acordar una reducció global del 43% durant aquest període. Aquesta suma comporta que, per a l’any 2030, les emissions en total han de baixar un 40% respecte al 1990.
La reducció del 30% per a les activitats difuses és un objectiu europeu, però cada país té una meta diferent, de manera que Espanya, per exemple, ha de reduir aquest tipus d’emissions un 26% de cara al 2030. L’oenagé Transport and Environment critica que les mesures que debat la CE poden donar lloc a “veritables vies escapatòries” que podrien eludir el pacte. Apunta que la retallada d’emissions del 30% podria quedar-se, només, en un 26%.
Catàleg de facilitats: compravenda de permisos entre països
Cada país tindrà assignat un volum d’emissions anuals (o pressupost de carboni) per complir durant el període 2021-2030. Però, si pensa que depassarà el volumen concedit, podrà recórrer a diverses opcions de flexibilitat. Així, els governs podran comprar cada any permisos d’emissió de CO2 a altres països. A més, alguns països podran beneficiar-se de certa quantitat de drets addicionals utilitzant els permisos sobrants del període Kyoto II (2013-2020), que podran descomptar en la nova etapa (20212030). I, finalment, també podrien descomptar-se dels seus inventaris les emissions evitades gràcies a la gestió dels boscos i els sòls.
Emissions de CO2 evitades pels boscos i els usos de la terra
Un assumpte clau és el paper dels boscos, que actuen com a embornals que fixen i neutralitzen el CO2 de l’atmosfera. La proposta de la Comissió permet que als inventaris de gasos de cada país es comptabilitzi el balanç d’emissions i absorcions de les activitats vinculades als boscos (que absorbeixen emissions durant els seus primers anys, abans de ser madurs). Així mateix, la CE proposa de comptabilitzar els usos de la terra i els canvis en aquests usos.
La Comissió és favorable a un repartiment de 280 milions de tones de CO2 per al conjunt de la UE en el període 2021-2030, mentre que a Espanya se li assigna un topall de 29 milions de tones per a aquests embornals per a tot el període. El fet que tan sols es podran comptabilitzar embornals addicionals “implica la necessitat de mantenir i de millorar els boscos, millorar els terres agrícoles i reduir la desertització”, afirma l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic”. “El més lògic és que aquests drets es donessin comparant la situació de partida i d’arribada, però el més probable és que es faci sobre la base de les promeses d’allò que es farà, per la qual cosa hi ha el risc que s’exageri i no es faci el que es diu”, afirma Carlos Calvo Ambel, analista de Transport and Environment.
Aprofitar els permisos de CO2 que no necessiti la gran indústria
Una altra mesura de flexibilitat més: als països amb un PIB superior a la mitjana se’ls permetrà incloure als seus inventaris nacionals permisos d’emissions de CO2 no utilitzats en el sector energètic i la gran indústria –subjectes al comerç d’emissions–, que podrien utilitzar per cobrir l’excés de gasos en les activitats difuses. Aquesta prerrogativa només la
tindrien els rics: Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Àustria i Suècia, amb un límit de 100 tones.
Reserva per utilitzar drets sobrants en el període 2021-2030
La proposta més polèmica en aquesta negociació és la denominada reserva d’emissions: certs països que hagin sobrecomplert els seus objectius de reducció de gasos en el període 2013-2020 podran utilitzar drets sobrants “arrossegant-ne” una part al nou període de l’acord de París (20212030). La presidència estoniana proposa per a tota la UE una reserva de 100 milions de tones de CO2, tot i que Espanya vol elevar-la a 145 milions. No obstant això, aquesta prerrogativa tindrà diverses restriccions. Els països només podrien recórrer a ella si el conjunt de la UE compleix la meta del -30% per al 2030 i si es tracta de països amb un PIB inferior a la mitjana el 2013. A més, prèviament el país ha d’haver esgotat els altres sistemes flexibles (boscos, permisos de la gran indústria...), però no pot haver comprat drets d’emissió a tercers ni haver-los venut. Així mateix, el país sol·licitador només es pot beneficiar del 20% del sobrecompliment. “Si la suma de peticions dels països que ho necessiten en totalitza més que la reserva prevista, aquesta es prorrateja, i això és una cosa que se sabrà el 2032”, diu l’Oficina de Canvi Climàtic.
Espanya seria un dels països que podria utilitzar com a màxim un 20% d’aquest sobrecompliment en el període 2013-2020 (s’estima que tindrà un saldo excedent de 143 milions en tones de CO2). Estava obligada a retallar les emissions de gasos del sector difús en un 10% el 2020 respecte al 2005, i ho ha aconseguit afavorida per la crisi econòmica.
Complir sense fer res, el risc de desincentivar l’acció real
“Amb aquesta reserva de drets, desapareix en gran part la motivació dels països per prendre mesures d’acció climàtica”, afirma Calvo Ambel. Segons la seva opinió, aquesta fórmula desincentivarà l’interès per reduir les emissions amb accions i mesures efectives, afegeix. Així, els països tindrien tres opcions bàsiques per complir l’acord de París: adoptar mesures nacionals efectives per reduir el CO2 (estalvi i eficiència d’energia, foment de renovables, canvis tecnològics...), comprar permisos a altres països (fet que tindria un cost) i agafar aquesta reserva de drets. “Òbviament, els països escolliran aquesta tercera opció, que és la més barata”, diu Calvo Ambel. El risc és que, amb aquesta comptabilitat, els països no hagin ni tan sols de prendre mesures reals i efectives per complir les seves metes sobre emissions. En canvi, si no existís aquesta reserva, es crearia un estímul més ambiciós per als països que els podria portar fins i tot a vendre crèdits.
Els grups ecologistes creuen que la possibilitat d’“arrossegar” part d’aquests drets és “incompatible amb l’acord de París”, que es va plantejar com a objectiu contenir l’increment global de temperatures per evitar una pujada de 2ºC respecte a la de l’època preindustrial (i prosseguir els esforços per a que no pugi per sobre d’1.5ºC. Afegeixen que aquesta proposta no encaixa amb una trajectòria per aconseguir reduccions de CO2 d’entre el 80% i el 95% per al 2050.
Decidir quin any arrenquen les reduccions és rellevant
Un punt clau en la negociació és determinar en quin moment s’engega el comptador de les reduccions de gasos, ja que això pot condicionar els esforços que emprengui cada país.
La CE proposa fixar com a punt de partida les emissions mitjanes entre els anys 2016 i el 2018 i després dibuixar una línia recta fins al 2020, de manera que és a partir d’aquesta data quan s’inicia la trajectòria de descens obligatòria per a cada país fins al 2030.
Determinar el punt d’arrencada és decisiu. El problema és que, com que les emissions de CO2 previstes (escenari tendencial) se situen per sota del camí autoimposat per la CE (fins a l’any 2025, més o menys), el resultat és que es generaria un gran excedent d’emissions durant el primer quinquenni que podria ser utilitzat a partir del 2025. Dit d’una altra manera: sense fer esforços de reducció de gasos amb mesures concretes, alguns governs ja complirien les seves metes fins al 2025, ja que les trajectòries normals (sense esforç addicionals) de les emissions ja marquen un descens. L’oenagé Transport and Environment proposa que el punt d’inici sigui el 2017, amb la qual cosa, al final, hi hauria una retallada real d’emissions de 1.025 milions de tones.