Envellir no va ser una trava
Moreau va canviar la imatge de la dona en el cinema, va renovar els arquetips de Hollywood
Jeanne Moreau era una artista en constant ebullició i ha deixat empremta en tots els àmbits: teatre, cinema i televisió, a part de cantant i creadora musical. El 2006, quan presidia el jurat del Festival de Sant Sebastià, va declarar: “El dia que me n’hagi d’anar, me n’aniré, la mort ens tocarà a tots, però la vida és un do que jo encara tinc moltes ganes de compartir”. Rebel, insubmisa i provocadora, aquesta actriu de talent impagable sempre es va mantenir fidel als seus principis. Gràcies a ella va canviar la imatge de la dona en el cinema, renovant els arquetips femenins que havia instaurat Hollywood. Va treballar a les ordres de Buñuel, Truffaut, Antonioni, Losey, Kazan, Orson Welles... Els seus pares es van separar el 1939 i la petita Jeanne es va quedar amb el pare. Era una nena malaltissa, que en les llargues convalescències havia memoritzat textos de Zola, Giradoux i Racine. La seva vocació inicial era ser ballarina, però tot canviaria després d’assistir a una representació de la Fedra escrita per Jean Racine.
Va debutar el 1947, amb el primer Festival d’Avinyó que havia fundat Jean Vilar, i abans d’acabar els estudis al conservatori ja era contractada per la Comédie Française. Dos anys més tard es posava per primer cop davant la càmera, encarnant una adúltera a Dernier amour. Encadenarà pel·lícula rere pel·lícula, però és Louis Malle, el seu primer amant, qui mostra una insòlita Moreau a Ascensor al cadalso i Los amantes, dues pel·lícules del 1958. Sempre oberta als desafiaments, no va dubtar a apostar pel jovent iconoclasta de la nouvelle vague, que va transformar el cinema i la va convertir en el rostre més representatiu del moviment. La pel·lícula més determinant va ser la ja llegendària Jules y Jim, que va rodar François Truffaut el 1962. Davant la irritació dels sectors més conservadors de la societat francesa, Moreau també va acceptar protagonitzar Diálogos de carmelitas, on competia amb Alida
La seva vocació inicial era ser ballarina, però tot va canviar després d’assistir a una funció de ‘Fedra’ de Racine
Valli, la gran dama del cinema italià.
Va ser musa de Buñuel a partir de la memorable Diari d’una cambrera. I, per descomptat, d’Orson Welles, admirador incondicional i el seu director a El proceso (1962) i Campanadas a medianoche (1965). No hi havia director que no la volgués davant la càmera. Des de Michelangelo Antonioni (La noche) a Joseph Losey (Eva, El senyor Klein) o Elia Kazan (El último magnate). Va ser Welles qui la va animar a debutar com a guionista i directora a Lumière, on actuava amb Lucia Bosé.
Envellir no va ser una trava per prosseguir una brillant carrera com a intèrpret. Actriu i dona fora de la norma, Moreau deixa un immens buit. Les pel·lícules, el seu rostre i el seu estil queden per sempre.