Contra el Suprem
Sorprèn que, de manera continuada, alguns contribuents del futbol hagin ignorat la reiterada jurisprudència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem (TS), la contenciosa administrativa. Des del 1993 hi ha hagut una guerra entre els gestors del món del futbol i Hisenda. En aquest període, el futbol professional ha obtingut importants victòries: per exemple, que es reconegués la possibilitat de percebre drets d’imatge al marge de les retribucions salarials. Veiem ara els mateixos actors, com el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el president del Reial Madrid, Florentino Pérez.
Del 2007 al 2011 el TS va marcar els criteris amb què s’havia d’actuar en l’àmbit del futbol professional. Clubs i esportistes s’havien d’adaptar, una tasca gens fàcil també per als professionals de l’assessoria fiscal. Aquelles sentències sobre actuacions inspectores es van resoldre sense sancions, ja que es va considerar llavors que la pràctica fiscal es basava en interpretacions raonables de la norma.
Ara la situació és diferent: tenim una extensa jurisprudència. Tal com vam dir en un article a La
Vanguardia el juny 2013, des de la sentència del TS d’11 de juny del 2008 –cas Julio Iglesias–, el criteri jurisprudencial ha canviat, no sense controvèrsia. L‘esmentada sentència ha estat confirmada per una altra de 13 d’abril del 2011, i recentment per la sentència del TS de febrer d’aquest mateix any que afecta un exjugador del FC Barcelona, i que en un supòsit similar el futbolista ni tan sols va ser sancionat pel fisc. El criteri del TS és que “a fi d’evitar l’elusió fiscal per via de la interposició d’entitats no residents, el model de conveni de l’OCDE del 1992 (...) permet aplicar la normativa interna”, i continua el Tribunal: “Encara que el cas jutjat en la sentència citada faci referència a una activitat artística, resulta directament aplicable als esportistes que tenen cedits els seus drets d’imatge a societats (...) establertes en altres països”.
En resum: si un jugador actua a Espanya, sigui resident fiscal o no, els drets d’imatge relacionats amb aquesta actuació han de tributar a Espanya, els cobri qui els cobri i independentment d’on es cobrin, sense perjudici d’evitar la doble tributació si fos el cas. La ignorància de la jurisprudència ha portat el cas Messi al resultat que tots coneixem, ha incidit en el cas Neymar, l’origen del qual també va ser no adequar-se a la jurisprudència del moment. Aquesta reflexió no pretén analitzar si a aquestes conductes els correspon o no un retret penal. Malgrat que la conclusió és ben clara.
Si un jugador actua a Espanya, sigui resident fiscal o no, els drets d’imatge han de tributar a Espanya