Zero triples
Puc comprendre que hi hagi persones a qui l’estiu del 1992 no els digui gran cosa. Això és perquè ells no estaven a punt de fer 13 anys i no van ser al juliol a les seves primeres i úniques colònies. Fins a Arenys de Munt vam anar el meu germà, la meva cosina i jo, i, com no podia ser de cap altra manera, vam acabar tots tres castigats. Aquells deu dies sense pares i en habitacions mixtes van deixar una marca tan profunda com els Jocs. I és que una casa de colònies és el més semblant a una vila olímpica plena d’esportistes. Allà es viu ràpid i tot és més intens, sabent que cal aprofitar al màxim el temps. O no se’n recorden, que Constantino Romero va haver de demanar als atletes que baixessin de l’escenari?
Doncs així d’esbojarrades recordo jo les meves colònies del 1992. Vam fer excursions, vam jugar a futbol, vam explicar històries de por, hi va haver quintades, teníem un amic invisible que ens feia favors i la pluja ens va deixar sense poder acampar al ras però ens va permetre banyarnos a la piscina sota una intensa tempesta d’estiu: ens vam capbussar a l’aigua de matinada sota la lluna i fins i tot ens vam ficar a l’aigua sense banyador, fruit d’alguna aposta perduda intentant cridar l’atenció de la Gemma Prieto. Ai, la Gemma... com li deu anar?
En una de les activitats, els monitors ens van demanar de decorar amb pintura una samarreta. Hi va haver molts Cobis, però jo, amb negre i gris sobre blanc, vaig dibuixar un número 50 al pit, vaig intentar reproduir de memòria el logo dels Spurs i a l’esquena vaig posar el cognom de David Robinson, el meu jugador favorit de l’NBA que al cap de pocs dies arribaria a Barcelona. Allà ningú no sabia qui era aquell pivot, però jo els vaig convèncer que l’Almirall era tan bo com Jordan, Magic i Bird.
Expliquen a la meva família que cada estiu el meu germà i jo competíem per ser el primer de llevar-se per anar a comprar els diaris. Qui hi anava, evidentment, era el primer de llegir l’esportiu. Però, el 1992, abans que qualsevol fitxatge del Barça o les classificacions del Tour, el primer que localitzava a les pàgines eren els partits de la selecció dels Estats Units de bàsquet. Evidentment ja sabia que els EUA havien guanyat. El que volia saber era quants punts havia anotat Robinson. Després del primer partit contra Angola, em vaig emportar la primera decepció. Robinson va contribuir al triomf amb 4 punts, el que menys. I el que és pitjor: no va fer cap cistella en joc. Tot tirs lliures. Pitjor va ser l’endemà. El meu ídol es va quedar en 3 davant Croàcia mentre Jordan n’aportava 21. Un altre desengany. Però no vaig desistir. Vaig veure una millora en els 9 que li va encistellar a Alemanya. Contra el Brasil, amb 11, ja va superar Bird i em vaig anar animant, encara que davant Espanya es quedés en 9. I llavors va arribar el gran dia: el 4 d’agost, en el duel contra Puerto Rico, Robinson va guanyar a tots tres. L’Almirall va fer el seu màxim, 14 punts, un més que Magic, el doble que Bird i deu més que Jordan. L’endemà vaig poder lluir amb orgull la samarreta de Robinson. Va guanyar l’or però la flauta no va tornar a sonar ni a semifinals (13 punts a Lituània) ni a la final (9 a Croàcia). Va acabar els Jocs sense llançar ni un sol triple. Zero.
(I, Gemma, si llegeixes això: una abraçada molt gran).
Alguns pintaven el Cobi, però jo em vaig fer una samarreta amb el número i el cognom de David Robinson