“No vaig veure aquella final”
Enrique Pascual Oliva revisa la trajectòria del seu deixeble, Fermín Cacho, or en els 1.500 m el 92
Aleshores, només tenien el camp. El bosc de Valonsadero. –Sap com ens preparàvem, el 1988? –em pregunta Enrique Pascual Oliva (60). Abans, un incís. El 1988 Abel Antón ja era un atleta de pes. Havia de ser olímpic a Seül, aquell mateix any. I Fermín Cacho era la joia del futur. Un home invencible entre els júniors, un dels millors del món. Aquell estiu del 88 seria bronze en els 1.500 m del Mundial júnior a Sudbury (Canadà), després de Kirochi i el gran Nurdin Morceli. El seu primer cop d’efecte. Li pregunto a Pascual Oliva: –Com us preparàveu, l’any 1988? –A Sòria no teníem cap instal·lació. Zero. Quan s’havia d’afinar la posada a punt, i tocar la pista, agafàvem el meu 127 i ens n’anàvem a Saragossa. Hi havia 150 quilòmetres de distància. Arribàvem a la instal·lació universitària, que era tancada, saltàvem la tàpia, ens colàvem i fèiem la sessió. –I ningú no us deia res? –De vegades venia el guàrdia a fer-nos fora. Jo li deia: ‘Només tenim tres sèries de mil metres. Deu minuts i marxem’. –I ell? –Deia que trucaria a la policia. Jo li insistia: ‘Escolti, que venim de Sòria només per fer això. En fi: si vol, truqui a la policia. Però quan els agents arribin, nosaltres ja haurem acabat’. Així, d’aquesta manera, Antón va preparar uns Jocs i Cacho uns Mundials...
Així, del no-res, va sortir l’escola de l’atletisme de Sòria. Una escola que avui disposa d’un excel·lent centre d’entrenament.
Enrique Pascual Oliva havia estat un perxista notable. Saltava 4,52 metres. Compaginava l’atletisme amb els estudis d’INEF i, després, amb els de Medicina. Havia estudiat a Madrid i havia tornat a Sòria, on feia classes en un institut mentre buscava talents per a l’atletisme.
Primer va descobrir Abel Antón (doble or mundial en marató).
–El xicot devia tenir uns 17 anys. Anava amb texans pel parc de la Dehesa. Antón corria molt bé, però no tenia coneixements. Jo també era jove. Tot just tenia 23 anys. Vaig haver de formar-lo.
I després va arribar Cacho, el campió olímpic dels 1.500 metres a Barcelona’92 (i plata a Atlanta’96):
–M’havien acomiadat de l’institut on treballava, a Almazán, i me’n vaig anar a Ágreda a demanar feina. L’Ajuntament em va acceptar com a coordinador de les activitats esportives municipals. A més, també vaig poder fer classes al seu institut. És on vaig descobrir Cacho.
El noi tenia catorze anys. I jugava a futbol.
–Però el vam posar a fer un cros i corria com un esperitat. –D’on sortia? –D’una família de pagesos en un poble petit de la Meseta. De la terregada, com jo. De gana no en passàvem pas, però no teníem gran cosa. L’atletisme de fons sol recollir resultats, aquí. És l’esport de la necessitat. –Per això ens hem estancat? –Crec que les últimes generacions han canviat molt. L’esforç ja no preval. Quan vaig començar a entrenar Antón un dia vaig saber que havia participat en la marató de ball d’una discoteca. El vaig castigar un mes sense entrenar-se. Ara, quan els atletes van al Campionat d’Espanya, el primer que fan és buscar el Mercadona i comprar alcohol. I se’l beuran després de les seves competicions...
Cacho no es permetia luxes. Ni un gelat. Va rebre una beca per ingressar a la residència juvenil Antonio Machado, a Sòria. Pascual Oliva l’ajudava. Li ensenyava llatí:
–Però quan em girava, en Fermín deixava anar el llibre. Era terrible, amb això d’estudiar.
Cacho se la va jugar amb l’atletisme. Podia arribar a córrer trenta quilòmetres diaris. S’hi dedicava en exclusiva.
–No es plantejava gaire les coses. Tenia unes capacitats físiques fantàstiques. I feia les coses jugant. El
CAMBRA DE REQUERIMENTS “Mentre es corrien els 1.500 metres jo era a la cambra de requeriments amb Antón, que corria després” ORIGEN HUMIL “Fermín Cacho venia d’una família de pagesos en un poble petit; de la terregada, com jo”
fet de guanyar no el pressionava. I tenia ambició. En això d’entrenarse, sempre feia més del que li demanava. Només van aparèixer problemes al final, quan feia temps que guanyava. Alguna vegada es va conformar.
Aleshores Cacho havia recollit un bon feix de títols europeus, diversos podis mundials. I l’or de Barcelona’92. –I va arribar el dia de la final... –L’havia de convèncer que podia guanyar. I també me n’havia de convèncer a mi. Mentre ell feia la migdiada, jo vaig anar a la fonoteca de la Vila Olímpica. M’havia de calmar per no alterar-lo. Vaig agafar el Carmina Burana, de Carl Orff. Vaig sortir d’allà tranquil, però estimulat. Després el vaig despertar i vam anar a l’estadi. Ens vam donar confiança l’un a l’altre. Donàvem la medalla com a segura. Però no vaig veure la cursa. –...? –A continuació, Antón corria els 5.000 metres. I jo acompanyo els meus atletes a la cambra de requeriments fins a l’últim minut. Quan finalment es van emportar Antón a la pista, vaig pujar les escales de l’estadi de quatre en quatre. Llavors vaig sentir el clam. Vaig saber que alguna cosa havia passat. –I? –Em vaig tornar boig. Vaig baixar a la pista a abraçar en Fermín. Vam plorar com bledes.