Converses oblidades
Lluís Amiguet recorda que, abans d’arribar a l’actual situació d’enfrontament entre Generalitat i Govern central, hi va haver un diàleg entre les dues parts: “Per què ningú no parla d’aquestes trobades? Doncs perquè mantenir en secret que algun dia es van mirar als ulls els ha reportat bons rèdits electorals a tots dos, i la prova és que continuen governant. No està tan clar, en canvi, si els beneficiaria substituir l’èpica dels principis irrenunciables per un altre procés, el del diàleg, menys heroic i més complex i confús”.
Serà difícil oblidar-se aquests dies de la pàtria dividida, encara que sigui davant del mar de tots els estius, perquè un sap, com Neruda, que en la seva hi caben tots. Per això, mentre la tarda madura dolçament en aquest xiringuito amb wifi, on no s’havia gastat mai tant, tranquil·litza veure que la pàtria pot estar dividida però se n’ha anat de vacances.
I és que, encara que sobiranistes catalans i Govern espanyol visquin ara un altre moment engoril·lat de múscul legalista contra obstinació patriòtica, es tracta només d’un posicionament tàctic, perquè ja han negociat i, per tant, tornaran a negociar després de mesurar forces al carrer i als jutjats.
Es parla poc d’aquestes negociacions, perquè a cap dels dos bàndols, ara entossudits en semblar intransigents, no els interessa reconèixer que hi va haver un moment, i més d’un, en què van estar disposats a escoltar i van escoltar l’adversari.
Perquè en tardes com aquesta van intercanviar papers i propostes. I van mirar al futur junts. Llavors van ser polítics, que és per a això que els paguem: van imaginar el que era possible i es van deixar de sotmetre al que és previsible.
Per què ningú no parla d’aquestes trobades? Doncs perquè mantenir en secret que algun dia es van mirar als ulls els ha reportat bons rèdits electorals a tots dos, i la prova és que continuen governant. No està tan clar, en canvi, si els beneficiaria substituir l’èpica dels principis irrenunciables per un altre procés, el del diàleg, menys heroic i més complex i confús. Però també més útil.
Es va arribar a acceptar la recuperació de l’Estatut afaitat, malgrat que ja havia estat votat, i es va reconèixer la necessitat de posar remei al fet que Catalunya sigui, perquè ho és, l’única comunitat de l’Estat que no té l’Estatut d’Autonomia que va votar.
També es va parlar de pactar el reconeixement mutu: que l’Estat espanyol assumís Catalunya com la nació que és i el sobiranisme Espanya com l’Estat que continua sent. Aquesta acceptació definitiva podria ser, quan arribi el desenllaç d’aquest episodi de mala llet, bon començament i base sòlida per a 40 anys més de democràcia en comú: una nació cultural dins d’un Estat compartit.
Però els sobiranistes van demanar, a més, que aquest estatus de nació cultural es concretés en concessions. Per exemple, una selecció catalana com les d’Escòcia i Gal·les. O ingressar a la Unesco (es va arribar a parlar de l’ONU). Però el Govern s’hi va negar. I hi va haver cop de porta amb referèndum. I hi haurà temps per donar-los més detalls.