L’aliment de l’antipatia
Tenia pensat escriure sobre el que ens espera: està arribant al clímax el diàleg de sords entre la Catalunya que Puigdemont condueix tant sí com no al referèndum i l’Espanya de Rajoy que ja només sap apel·lar a jutges i guàrdies civils. Però, com el nen que no vol sortir de la piscina, malgrat la fatalitat incorregible dels fets, em nego a sortir de la novel·la que ara estic llegint: A contraluz, de Rachel Cusck (Libros del Asteroide), narració gens convencional, d’una feminitat metàl·lica, meravellosament traduïda per Marta Alcaraz.
La protagonista és una escriptora anglesa que arriba a Atenes, en ple estiu, per participar en un curs d’escriptura. No li passa res d’especial, a Grècia. El teixit de la novel·la són les converses que manté, per atzar o necessitat, amb qui es va trobant. Un home que ha conegut a l’avió la convida a banyar-se en una cala deserta. Hi arriben en un iot i fondegen al costat d’una altra embarcació ocupada per una família amb un nen molt ploraner. Els plors ressonen per la cala buida: mentre el seu acompanyant li parla de
Costa de creure, però és així: el gran aliment de l’antipatia ha estat la paraula
la seva infantesa, ella evoca les relacions dels seus dos fills.
Quan eren molt petits –recorda– van crear un món de fantasia que els unia radicalment. Només ells dos entenien el llenguatge dels seus jocs. Un dia, però, un dels dos va deixar de creure-hi. Des d’aleshores, els dos germans es barallaven com gat i gos. Qualsevol detall, important o trivial, els escalfava. Qualsevol sortida de to els treia de polleguera. Es pegaven. “Mis hijos luchaban por liberarse el uno del otro, pero lo último que podían hacer es dejarse en paz mutuamente”.
La mare intentava posar pau i, alhora, volent ser justa, en cada nou enfrontament, procurava aclarir qui n’era el culpable. Però això encara complicava més la relació. “Lo que cada uno quería, más que ninguna otra cosa, era que le dieran la razón y se la quitaran al otro, pero adjudicarle toda la culpa a uno de los dos era imposible. Y al final acabé dándome cuenta de que la resolución no llegaría, no mientras el propósito fuera el de dilucidar la verdad, pues ya no existía una única verdad. Ya ni siquiera había una verdad compartida”.
Llegint aquest passatge, inevitablement he tornat al nostre, de conflicte. La baralla d’aquests nens coincideix estranyament amb el plet que enfronta des de fa anys Catalunya i Espanya: no tenim ni tan sols un relat compartit del que està passant. Com fan els nens amb la seva mare, cada part reclama als observadors distants que se sumin al seu bàndol, ja que la culpa, tota la culpa, és de l’altre. Una tercera coincidència: fins i tot els que, com la mare de la novel·la, lluitàvem per rebaixar el conflicte hem contribuït a engrandir-lo. “Lo más asombroso es la cantidad de detalles de los que el odio hace acopio para no dejar nada indemne”. Costa de creure, però és així: el gran aliment de l’antipatia ha estat la paraula.