Elogi de l’hotel (amb permís)
Ara que les plataformes digitals de viatges i de prescripció hotelera estan sota sospita per manipulació de comentaris ens convé recuperar les velles recomanacions de tota la vida, d’amics i coneguts. Malgrat aquesta crisi de confiança i les moratòries que criminalitzen el sector, allotjar-se en un hotel encara se situa a la part alta de les satisfaccions majoritàries. Hi ha, és veritat, una rabiosa minoria que pot permetre’s el luxe de refugiar-se en mansions o en iots des dels quals pontifiquen que això dels hotels és per a la púrria. I és cert que la massificació fa emergir un infern que només serveix per comparar insectes o taques de moqueta. I també hi ha un sector de famílies intel·ligents que, al marge de la voràgine capitalista, practiquen l’intercanvi d’apartaments.
Tot i això, confesso que moltes satisfaccions viatgeres de la meva vida tenen a veure amb el magnetisme dels hotels percebut des de la gratitud provinciana de qui, per sort, mai no ha ensopegat amb psicòpates com els de la sèrie sobre hotels Room 104, que HBO va estrenar dissabte. Tot arrenca quan de petit vaig sentir que l’actor Omar Sharif vivia en un hotel. No solament
Allotjar-se en un hotel encara se situa a la part alta de les satisfaccions majoritàries
durant les vacances sinó sempre. Em va semblar el súmmum del luxe i, per provar d’emular-lo, vaig comparar la vida de Sharif amb el meu millor moment hoteler: Moscou, 1965, un hotel de moqueta i passadissos dissenyats per un futurista desterrat per l’estalinisme. A cada planta hi havia una màquina per enllustrar les sabates. Era d’una eficàcia paranormal, amb dos raspalls circulars, un per a sabates fosques i un per a calçat clar, que les abrillantaven rotant a una velocitat que et feia pensar que et podria mutilar els peus. Hi havia un argument marxista-leninista per justificar l’existència de la màquina: el comunisme no podia tolerar que ningú netegés les sabates a ningú. ¿Què recordo de Moscou? Les meves sabates sovièticament enllustrades.
Per això, quan penso en la diversitat d’estímuls que ens pot proporcionar un hotel, situo la màquina molt amunt, encara que una mica per sota de l’altra gran aventura hotelera de la meva vida: passar una nit (com a escuder de la mateixa dona) a cadascun dels hotels de cinc estrelles que es van obrir a Barcelona a l’època preolímpica, amb el plaer de sentir-nos turistes de luxe a la nostra ciutat. Hi ha altres meravelles hoteleres, com el tacte dels barnussos, la pressió de les dutxes, l’expectativa de la tapa metàl·lica que cobreix un Sandwich Club demanat de matinada al servei d’habitacions, el paper de carta amb la capçalera corporativa, l’elegància crepuscular dels pianistes de bar, el bufet de l’esmorzar i tantes altres coses. Ara que ens anirem veient durant uns dies, els proposo que, si els ve de gust, ens expliquin què els agrada més i què els agrada menys dels hotels. Només els prego que els comentaris tinguin la fiabilitat de La Vanguardia i no de les plataformes digitals especialitzades en comentaris fraudulents.