“La veu de nena és part de mi, no la vull perdre”
Julia Lezhneva, soprano, actua en recital dissabte al Festival de Peralada
Ella és petita, d’ulls càlids i entusiastes i de gestos humils. Sens dubte és l’antidiva de l’escena lírica i un dels esdeveniments del panorama de la clàssica de l’última dècada. D’ençà que Kiri Te Kanawa la va convidar a cantar a la gala dels Classical Brit Awards del 2010, els grans noms de la interpretació del barroc l’han volguda a prop. Giovanni Antonini la va escollir per gravar el 2013 a Barcelona aquell Alleluia de motets en què es va esforçar tant que al final va haver de cancel·lar un concert posterior a L’Auditori. Aquesta temporada ha estat al Liceu amb l’òpera
Don Giovanni i aquest dissabte se la podrà sentir en recital a Peralada. Conversem per telèfon amb la virtuosa soprano Julia Lezhneva (Illa de Sakhalín, Rússia, 1989).
El públic barceloní encara troba a faltar aquell concert amb Antonini i Il Giardino Armonico. ‘Oooooh! Fixi’s que les úniques dues vegades que he cancel·lat en la meva vida ha estat a Espanya. Però és que estava massa cansada.
Continua fidel al repertori barroc. No té el rau-rau del romàntic? De moment la meva veu se sent còmoda en el barroc. Encara hi ha temps. No m’agrada dir que no podré fer mai Puccini o Verdi, però està massa allunyat de la meva veu. Encara que tot és possible, n’he après tant... Els darrers cinc anys he tingut experiències en grans cases d’òpera –vaig ser Zerlina al Covent Garden i ara al Liceu– i quan treballes amb grans produccions operístiques alguna cosa canvia. La veritat és que ho necessitava, perquè és un món molt diferent del meu, amb els recitals i concerts amb petits grups de barroc, com Il Giardino Armonico o Armonia Atenea. I a més tens una perspectiva molt diferent quan cantes darrere l’orquestra i al costat de col·legues que tenen una veu enorme, i que són grans...! Estic segura que la meva veu canviarà, es farà més rica i pesant; només espero que no tant per impedir que canti el que ara canto. Voldria poder continuar fent aquest Händel que requereix una veu de nena, és part de la meva vida.
Ha tret el tercer disc amb àries d’òpera de Carl Heinrich Graun. Sembla que segueix els passos de la seva admirada Cecilia Bartoli, apostant també per repertori poc
mainstream. Bartoli per mi continua sent aquella cantant, artista i música que és única. M’omple el cor. Quan era jove, amb només 11 anys, els meus mestres m’havien centrat en Bach. I vaig descobrir el CD Vivaldi de Cecilia Bartoli. Ahhh! Allà vaig veure que amb la veu es pot fer un barroc increïble. Fins aleshores per mi tot es reduïa a oratoris, passions i cantates. Vivaldi era una experiència nova, allà no hi havia gairebé res religiós, em vaig tornar boja! I vaig decidir anar en aquesta direcció. Res no ha canviat.
Però continua volent-la imitar? Fins i tot en una carrera a base de projectes molt personals? Quan amb 18 anys vaig anar a Cardiff a prosseguir els estudis d’alguna manera vaig fer un canvi. Estava sola, fora del meu país, i el meu professor, Dennis O’Neill, que és un gran mestre amb qui tinc pensat tornar, em va animar a trobar la meva pròpia veu. Sabia que jo era una gran fan de Bartoli, però va veure que tenia una veu diferent i em va fer adonar del meu propi camí. Jo havia après tant del CD Vivaldi, estilísticament, musicalment... no és estrany que la imités, per mi era l’única en aquell repertori. Ni tan sols trobava les partitures, ho aprenia d’oïda. Imagini-s’ho: amb 11 o 12 anys no hi havia ensenyament de barroc a la meva escola, ho vaig descobrir per mi mateixa i gràcies a una mestra que viatjava a Europa i duia aquesta música. Va voler crear un ensemble amb nens. Jo era solista.
Això ja era a Moscou, perquè vostè va deixar l’illa als 7 anys amb els seus pares, que eren geofísics. Sí. Tan interessada que estava jo per la coloratura amb la meva professora, em vaig decantar més pel barroc italià que per la música russa.
I justament Bartoli va treure fa dos d’anys St Petersburg amb el barroc de l’època de les tsarines. Sí, fixi’s que aquella música estava molt ben preservada i protegida a la biblioteca, ningú no la podia tocar. Jo ho vaig demanar i em van dir que estava prohibit. Tota una generació d’autors russos va aprendre dels italians que van venir a treballar per a la tsarina Catalina. No era un barroc tan diferent, m’interessava. Però va ser Bartoli qui hi va tenir accés.
I això com li va caure, a vostè?
Estava al·lucinada, feliç. Vaig llegir que havia anat a veure Valeri Guérguiev, que va cantar per a ell en un concert privat i que van parlar. I com que ell té tant poder... Quan va conèixer personalment la seva ídola Bartoli? A Zuric, on viu. Quan jo estudiava vaig demanar una classe magistral amb la seva mare. Vaig escriure preguntant si era possible, i em van contestar que seria la mateixa Cecilia qui me la faria, perquè la seva mare es dedicava més a principiants. Vaig al·lucinar.
Ha, ha, ha. I què va aprendre?
Jo era molt jove i poc expressiva, i em va demanar que ho fos més, que donés color a les precioses paraules, que jugués amb la situació dels personatges. Sens dubte se’n gaudeix més. Estava tan contenta i vaig ser tan tímida al principi...
Expliqui el programa que farà a l’església del Carme de Peralada, amb àries de Vivaldi, Händel o Porpora, i lieder de Schubert i aquest esperat final amb l’Elena de La donna del lago de Rossini. Intento que siguin emocions i atmosferes relacionades. Potser no és el millor comparar Schubert amb Rossini, però per mi Rossini sempre ha estat relaxat i ple de sabors i sons d’Itàlia, herba, arbres, dolce vita .I Schubert és fràgil, obert, com un nen, sincer en els poemes. I, alhora, sent tan pur és fàcilment espatllable. Pots sentir la seva ànima, amable, fràgil, i la música profunda i extremadament intel·ligent. Només n’hi ha un entre un milió.
“No s’ensenyava barroc a la meva escola, ho vaig aprendre tot del CD ‘Vivaldi’ de Bartoli”
“La Cecilia continua sent per mi aquella cantant, artista i música única; m’omple el cor”
“A Peralada combinaré el Rossini de sabors italians amb el Schubert fràgil”