Bayreuth, poc escàndol i alguna veu
El baix alemany Georg Zeppenfeld és el descobriment d’una edició en què ha brillat René Pape a ‘Tristan und Isolde’
Katharina Wagner, besneta del compositor i rebesneta de Liszt, ho va anunciar amb certa sornegueria tot just començar la roda de premsa d’aquest any: “La notícia d’aquest any és que no hi ha escàndol”. Tota una declaració d’intencions i una realitat, de moment, en un festival considerat la cimera de l’alta cultura alemanya, beneït cada edició amb la visita el dia de la seva première de la cancellera Angela Merkel.
Un altre any hi va haver l’expulsió en l’últim moment del protagonista de L’holandès errant, perquè s’havia tatuat en el passat una esvàstica al pit. També van ser sonats aquells canvis de fins a tres sopranos per cantar la Isolda de la nova producció firmada per Katharina fa dos anys. O l’any passat quan el mestre Andris Nelsons va tocar el dos, quan faltaven pocs dies de l’estrena del nou Parsifal, una sortida per la porta del darrere que ningú al Festspielhaus no va arribar a aclarir. Aquest any, en canvi, l’èxit de crítica i públic de la nova producció de Meistersinger ha resultat balsàmica. Més per a un festival que celebra aquest estiu un simposi per recordar la figura de Wieland Wagner, oncle de Katharina, i considerat un dels grans directors d’escena de l’obra del seu avi.
El Parsifal de l’estrena va ser més fluix del que és habitual, per la batuta una mica impersonal de Hermut Haenchen, que va evitar el desastre l’any passat quan va haver de substituir a última hora el desaparegut Nelsons. Sort de la gran veu d’aquesta edició, la del baix alemany Georg Zeppenfeld al paper de Gurnemanz, un instrument sòlid, brillant, amb el color i la noblesa de les grans veus wagnerianes que han triomfat històricament aquí. Ell i el Parsifal d’Andreas Schager van brillar sobre una producció poc estimulant i erràtica.
La notícia aquest any va ser a la primera funció del Tristan und Isolde, amb el retorn del gran baix René Pape, que va firmar un rei Marke de manual, al costat d’una Isolde massa desequilibrada en la veu de l’excessiva Petra Lang, al costat del generós Tristan de Stephen Gould. Però va ser el director musical general de Bayreuth, el totpoderós Christian Thielemann, que a més va complir amb aquesta òpera la seva funció número 150 a Bayreuth, i ho va celebrar fent amb l’orquestra una lectura fogosa i dramàtica inoblidable. L’única producció firmada per un Wagner, Katharina, continua amb el seu concepte minimal de l’amor, una mica obscurantista teatralment.
Però el gran boom ha estat l’anunci que super-Plácido Domingo farà història per haver estat el primer director espanyol que ha dirigit musicalment una òpera a Bayreuth en les seves 106 edicions. El divo espanyol dirigirà tres funcions de Die Walküre el 2018, una dada insòlita ja que el cicle del Ring de Castorf que finalitza aquest any es reposarà només en aquesta Walküre, per a més glòria de Domingo en un retorn històric. La notícia de Plácido Domingo, que a més ha estat l’únic cantant masculí espanyol que ha cantat aquí com a Parsifal i Sigmund, sí que és un escàndol per als puristes, com ho és
Plácido Domingo serà el primer espanyol que dirigirà l’orquestra a Bayreuth el 2018, i Alagna farà un Wagner
també l’aposta pel debut de Roberto Alagna com a Lohengrin, nova producció de l’any vinent, al costat de la gloriosa Anja Harteros com a Elsa. Alagna no ha cantat mai una òpera en alemany i serà el debut en el repertori wagnerià, una temeritat per a molts, supervisada tot i això per Thielemann, que dirigirà l’orquestra complint el rècord d’haver fet tot el cànon de Wagner a Bayreuth, fet que ningú no ha aconseguit. L’escàndol potser vindrà l’any que ve.