Una bogeria força assenyada
Des que el 9 d’agost del 1992 es va apagar el peveter de Montjuïc i Cobi va pujar al cel, molts barcelonins han somiat que algun dia, unes quantes generacions després, la seva ciutat podria tornar a acollir uns Jocs. Aquest somni semblava, fins fa molt poc, irrealitzable. Totes les seus olímpiques, i les desenes d’aspirants que es van quedar pel camí en les designacions de les últimes tres dècades, aspiraven a repetir els rèdits d’aquella transformació total que va experimentar Barcelona amb el pretext del 1992. Cap no ho va aconseguir, i avui l’elecció de les seus olímpiques, per falta de candidates, es ventila amb un fred comunicat: París 2024, Los Angeles 2028.
Sobretot després del Fòrum 2004 –invent de curt recorregut– els successius governs municipals van decidir marcar amb una creu ben gruixuda l’opció de continuar transformant la ciutat a partir de grans esdeveniments. Esmentar aquesta possibilitat era gairebé com invocar el diable. Tot i això, en determinats àmbits de la denominada “societat civil” –terme retòric fet servir en l’argot local per referir-se a l’empresariat–, gairebé clandestinament, per temor de caure en les grapes de la santa inquisició de la correcció política, aquell esperit olímpic mostra símptomes de reanimació, cosa lògica en una ciutat tendent a la nostàlgia i delerosa de projectes col·lectius, ja sigui el de convertir-se en capital permanent de la telefonia mòbil, en seu d’una agència europea o en repetidora d’uns Jocs. Barcelona 2032? Respondre a aquesta pregunta només és possible després d’una profunda reflexió prèvia. En qualsevol cas no sembla un repte impossible per a un país que té un president que, desafiant el canvi climàtic i totes les sostenibilitats passades i futures, és capaç d’imaginar uns Jocs d’hivern el 2030.