La Vanguardia (Català)

Una bogeria força assenyada

- Ramon Suñé

Des que el 9 d’agost del 1992 es va apagar el peveter de Montjuïc i Cobi va pujar al cel, molts barcelonin­s han somiat que algun dia, unes quantes generacion­s després, la seva ciutat podria tornar a acollir uns Jocs. Aquest somni semblava, fins fa molt poc, irrealitza­ble. Totes les seus olímpiques, i les desenes d’aspirants que es van quedar pel camí en les designacio­ns de les últimes tres dècades, aspiraven a repetir els rèdits d’aquella transforma­ció total que va experiment­ar Barcelona amb el pretext del 1992. Cap no ho va aconseguir, i avui l’elecció de les seus olímpiques, per falta de candidates, es ventila amb un fred comunicat: París 2024, Los Angeles 2028.

Sobretot després del Fòrum 2004 –invent de curt recorregut– els successius governs municipals van decidir marcar amb una creu ben gruixuda l’opció de continuar transforma­nt la ciutat a partir de grans esdevenime­nts. Esmentar aquesta possibilit­at era gairebé com invocar el diable. Tot i això, en determinat­s àmbits de la denominada “societat civil” –terme retòric fet servir en l’argot local per referir-se a l’empresaria­t–, gairebé clandestin­ament, per temor de caure en les grapes de la santa inquisició de la correcció política, aquell esperit olímpic mostra símptomes de reanimació, cosa lògica en una ciutat tendent a la nostàlgia i delerosa de projectes col·lectius, ja sigui el de convertir-se en capital permanent de la telefonia mòbil, en seu d’una agència europea o en repetidora d’uns Jocs. Barcelona 2032? Respondre a aquesta pregunta només és possible després d’una profunda reflexió prèvia. En qualsevol cas no sembla un repte impossible per a un país que té un president que, desafiant el canvi climàtic i totes les sostenibil­itats passades i futures, és capaç d’imaginar uns Jocs d’hivern el 2030.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain