Aquells pisets a la vora de la platja
La vila olímpica dels atletes va ser un repte per la gestió diària de 14.000 residents i 5.000 treballadors, però va obtenir bona nota
Després de visitar la vila olímpica de Barcelona’92 i dinar al menjador dels atletes, el ministre va encendre un cigarret.
–Ehem, ministre, que aquest és un espai sense fum. –Però jo soc el ministre! –Per això mateix, li va replicar el director de la vila, Armand Calvo.
Ni un ministre que manava molt al Govern de Felipe González ni ningú; al recinte del Poblenou manaven els participants en els Jocs Olímpics i tot girava al seu voltant. Milers de persones estaven atentes a les seves necessitats perquè se n’emportessin un bon record.
Sembla que ho va ser per a molts. Vint anys després, el gimnasta bielorús Vitali Sxerbo, que va guanyar sis ors, recordava per al Mundo Deportivo que bé que s’ho va passar jugant a videojocs i ballant a la discoteca amb les gimnastes franceses. En canvi, el waterpolista Sergi Pedrerol, avui director esportiu del Club Natació Molins de Rei, diu que l’allotjament estava molt bé però ni recorda els videojocs, concentrats com estaven a competir per la medalla (va ser de plata).
El Comitè Olímpic Internacional va posar una nota de 10 al recinte que va acollir els atletes, preparadors i oficials de les delegacions de 172 països (hi va haver altres viles menors per a jutges, periodistes, policies...) Durant 33 dies, la vila olímpica va ser una Icària feliç. Hi deu haver matisos, però els flamants pisos estaven molt bé, a la vora de la platja. Era una ciutat de vacances. Com un hotel del tot inclòs, perquè va ser la primera vila olímpica del tot de franc: les sales de videojocs, de cinema, la bolera, la discoteca, la perruqueria, el menjar i la beguda (no es venia alcohol ni tabac)...
El recinte va allotjar 14.000 participants. Tres mesos abans hi havia 3.000 inscripcions més, però el Comitè Organitzador Olímpic (COOB) va témer la massificació i va ser estricte (només la delegació espanyola eren gairebé 500 persones). Les delegacions tenien passis per a convidats i cada dia hi havia personalitats de visita. Armand Calvo recorda el dia que acompanyava el president de la Comissió Europea, Jacques Delors, i en una cantonada es van quedar sols. Tots els periodistes se
n’havien anat al darrere de Johan Cruyff i Ronald Koeman (llavors al Barça), que visitaven la delegació holandesa. A les 10 de la nit tot visitant havia de marxar, però quan es feia el recompte sempre faltaven passis; hi havia qui es quedava a dormir. “Era difícil controlar aquests aspectes, què hi podíem fer?”, diu el director.
I això que la seguretat era una gran preocupació. Dies abans d’obrir la vila es va fer un desplegament policial enorme i es va haver de corregir. “No podíem donar una imatge invasiva”, justifica. Com que cada vehicle que accedia al recinte s’havia de revisar a fons, tots els aliments que no caducaven, per exemple, es van emmagatzemar setmanes abans.
Al director l’aterrien un atemptat d’ETA, per descomptat, i una intoxicació alimentària. Com que no va passar cap de les dues coses, els altres incidents se’ls va prendre amb filosofia (o si més no ho diu, 25 anys després). Com el tema dels preservatius. S’incloïen al kit de benvinguda als esportistes i hi havia dispensadors gratuïts als edificis. El primer dia de gran ocupació es van buidar (la rumorologia en culpava els italians). “Un diari dels EUA –explica Calvo– va publicar que s’havien acabat els condons a la vila olímpica (encara n’hi havia al centre de salut). Vaig pensar ‘d’acord, si aquest ha de ser el nostre escàndol...’”. Una personalitat li va preguntar si era veritat “que els havien gastat tots”. “Sé els que vam donar; si els han utilitzat o no...”, li va contestar. I rebaixa el mite: “Hi va haver més d’una guerra de preservatius plens d’aigua...”. I tot plegat després que mesos abans la premsa britànica critiqués que allà on s’havia de disputar la vela havien aparegut molts preservatius (es treballava en la depuradora).
Calvo, que va ocupar diversos càrrecs al COOB, després dels Jocs va treballar a l’editorial Planeta i ara està jubilat i té cinc nets, guarda els informes d’incidències que escrivia a mà cada nit. Afirma que no hi va haver problemes greus. Van detenir una persona que extorsionava el comitè australià i hi va haver diversos robatoris, com el de 10.000 pessetes a la delegació de Malta al menjador. Hi va haver una baralla de dos grups d’atletes una matinada que tornaven de copes per la ciutat (un altre atleta que venia de festa es va ficar de cap als rajos X del control d’accés). L’atleta Ben Johnson va bufetejar un voluntari que li va dir que no tenia accés a una zona. Li van retirar l’acreditació, però ja havia competit. També l’hi van retirar a un membre d’una delegació que revenia entrades. I un voluntari que informava periodistes anglesos –segur que no pas a canvi dels pins que eren tan populars–
va ser traslladat. El cas més estrany va ser la denúncia de la delegació del Senegal de la desaparició de tres persones. La policia va investigar, no van anar a cap instal·lació, no van demanar asil... Calvo creu que va ser un cas de “turisme encobert”.
Quan molts atletes ja havien competit i esgotaven l’estada i d’altres lluitaven per les medalles, es va haver de fer un edicte per reduir el soroll nocturn. Cada matí el director es reunia amb caps de delegacions. Els EUA es van queixar que no els tornaven la roba bruta que tiraven per la comporta del replà, pensant-se que donava a la bugaderia. Era el sistema pneumàtic de recollida d’escombraries que va estrenar el barri. Un altre dia la delegació xinesa es va queixar de fred i van haver de reunir 300 mantes per a aquella nit.
La controvèrsia política es va silenciar, però algú de Kuwait anava enganxant cartells reivindicatius (el 1990 i el 1991 havia estat la “mare de totes les batalles”).I hi va haver molta reticència (no consten enfrontaments físics) de diferents delegacions per la presència de l’antiga URSS (els atletes de la majoria de repúbliques exsoviètiques van participar com a equip unificat) i de les repúbliques de l’ex-Iugoslàvia (per exemple, Grècia va amenaçar d’anar-se’n si Macedònia competia amb aquest nom).
“És que vam planificar els Jocs amb dues Alemanyes i en va venir una; amb l’URSS i va arribar descomposta; amb Iugoslàvia i hi havia la guerra dels Balcans”, resumeix Calvo. Comptar amb tots va ser una obsessió per a l’alcalde Pasqual Maragall, que finalment es va poder vantar del que va anomenar “vila de tots” o “veïnatge global”. El dia de més esperit olímpic va ser quan va arribar Nelson Mandela acompanyant la delegació sud-africana després de 32 anys de veto per l’apartheid.
Va ser més prosaic, però no pas un maldecap menor, el transport, perquè es feien centenars de viatges diaris. Van arribar 600 autocars de tot Espanya i molts conductors es perdien. La solució va ser que els acompanyessin taxistes.
L’altre gran repte va ser alimentar més de 15.000 persones al dia. El menjador va ser elogiat, però no hi tenien accés els empleats ni els voluntaris, per als quals es va obrir un McDonalds. Al cap de pocs dies hi havia queixes pels menús i es va haver d’ampliar la varietat. El més graciós és que hi havia mercat negre de vals perquè, en canvi, molts atletes es delien per menjar-hi.
El 12 d’agost ja no havia de quedar ningú a la vila, però van trobar més d’un participant que hi havia dormit. Els últims dies de partides massives van haver d’aturar-ne alguns que es volien endur la tele i tot. Calvo diu que no hi va haver gaires destrosses. Per sort, perquè del 3 al 14 de setembre la vila va acollir 5.000 participants dels Jocs Paralímpics. Dos s’hi van casar.
El Nadal d’aquell any es van traslladar els primers 150 propietaris dels pisos. El nou barri començava a caminar. De la vila olímpica de Barcelona’92 en quedaria el nom, els edificis i el record.
Hi va haver molts recels de diferents països per la presència de l’antiga URSS i de les repúbliques de la descomposta Iugoslàvia
Hi havia mercat negre de vals per al McDonalds obert per a voluntaris i treballadors; molts atletes es delien per menjar-hi