Una migranya universal

Suggeria el poeta anglès establert a Mallorca Robert Graves, de vida sentimental convulsa, que “l’amor és una migranya universal / una taca brillant en la visió / que aniquila la raó”. Aquesta malaltia amorosa és el que ara mortifica els barcelonistes, que no entenen per què el noi entremaliat que dinamitava les defenses rivals ha decidit tocar el dos a un altre club, deixant sumit en una migranya certament global el seu Barça. Igual que en les ruptures sentimentals, el seguidor ofès no aconsegueix tampoc entendre per què l’han deixat per un altre. Les seves raons podrien ser aquestes: però si el PSG no és ningú!; si té l’entrenador més pusil·lànime de la història de la Champions!; però si els primers partits dels parisencs a la lliga són contra l’Amiens, el Guingamp i el Tolosa de Llenguadoc, on ni tan sols no hi haurà paparazzis per lluir-hi les metxes!; però si la premsa francesa dona més paper a la petanca que al futbol!; però si a París no hi ha platja... ah, esclar, són els diners. Doncs que li aprofitin.

Si el futbol no fos un estat d’ànim, la directiva del Barça actuaria amb la ment freda i invertiria els 220 milions de Neymar de manera raonable. Potser fitxaria algun gran jugador per la meitat d’aquell preu, apostaria de debò per tornar a lluir el planter, reforçaria l’equip de futbol femení (la competició del futur) i, finalment, destinaria una bona suma a la reforma urgent de l’estadi.

Però, depressius i enamoradissos com som els aficionats, s’apiadaran de nosaltres i recorreran al remei infal·lible del clau que treu un altre clau. A qui fitxem? Dybala, Mbappé, Dembelé? Tant se val. Quan lliurem la nostra ànima al nou crac, resignats, acceptarem la maledicció que augurava un altre poeta, aquell danès de nom Nordbrandt que deia: “No estimis cap persona! / Cada persona n’estima al seu torn una altra / que n’estima una altra. No superpoblis / el teu infern. / Podria ser etern”.