In memoriam
Sergi Pàmies ret homenatge al traspassat periodista esportiu Enric Bañeres: “En la distància curta impressionava, però si tenies la paciència d’escoltar-lo, t’adonaves que darrere d’una aparent ferocitat dialèctica i d’una arbitrarietat argumental amb tocs de mala llet hi havia un fals ogre orgullós dels seus orígens, amant de la seva professió i practicant d’un sentit de l’humor eficaç, ràpid i sulfúric”.
Enric Bañeres era alt, corpulent, lleidatà i categòric. Li encantava portar la contrària, sobretot quan, d’evolució en evolució, podia elaborar arguments impetuosos a favor de Núñez, defensar el resultadisme, aclamar la vanitat de Mourinho o la dignitat desorientada de Robson, no combregar amb la cultura cruyffista, dubtar del potencial de Guardiola o desmarcarse del rebuig a Van Gaal. Escrivia molt bé, va donar moltes primeres oportunitats a periodistes reconeguts (de broma li agradava recordar haver-li donat l’alternativa a Tomás Roncero) i va saber connectar tant amb els lectors que s’adherien a la seva interpretació del barcelonisme com amb els que el llegien només per confirmar fins a quin punt els treia de polleguera. En la distància curta impressionava, però si tenies la paciència d’escoltar-lo, t’adonaves que darrere d’una aparent ferocitat dialèctica i d’una arbitrarietat argumental amb tocs de mala llet (en què demostrava que li agradava guanyar fins i tot quan sabia que no tenia raó), hi havia un fals ogre orgullós dels seus orígens, amant de la seva professió i practicant d’un sentit de l’humor eficaç, ràpid i sulfúric.
Va mantenir fil directe amb algunes goles pregones i es va convertir en referent de les tertúlies
Quan la tribu del periodisme esportiu va haver d’evolucionar més cap a l’opinió que cap a la informació, Bañeres va mantenir el fil directe amb algunes goles pregones i es va convertir en tertulià de referència. Va assumir el seu paper de qüestionador de tabús i d’enemic de les unanimitats i va irritar perquè no es mossegava la llengua, perquè s’arriscava a defensar causes impossibles i perquè la mirada se li encenia amb la trapelleria de qui es diverteix transgredint segons quines convencions. Va ser clau a l’hora de dignificar el periodisme de crònica i d’opinió literàriament treballat i els seus debats amb Ramon Besa, sobretot a l’època tumultuosa de La graderia (la Ser), van proporcionar als amants de la ràdio sessions memorables que alternaven el cos a cos, els rampells desagradables i les lliçons magistrals.
Aquest duel –i d’altres– li va deixar algunes cicatrius que, per sort, tan ell com el seu antagonista van ser prou intel·ligents per cauteritzar amb converses respectuosament apassionades i en delicioses sobretaules a la peixateria del gran Toni o en trobades informals propiciades pel superpoder aglutinador de Jordi Basté. Aleshores Bañeres excel·lia en l’art de devorar escamarlans i arròs amb xipirons i, amb el màxim somriure que li permetia la màscara de terrible, deixava intuir que l’única devoció incondicional que es podia permetre era per la seva filla Irene. Al marge d’aquesta producció als diaris, d’una presència continuada a les tertúlies i d’un gran coneixement de les lligues alemanya i francesa, va deixar escrits, com a mínim, tres llibres recomanables: Qué sabrá usted de fútbol, Los Mur i Dichoso Barça, que recull la seva essència com a polemista contradictori, documentat, implacable, irònic i, sobretot, reconsagrat.