Eines per a la vida
Dos directors de centres amb projectes pedagògics singulars reflexionen sobre els canvis en l’educació
Dos veterans directors d’escola insisteixen que l’educació és sobretot encoratjar l’autonomia intel·lectual i humana dels alumnes.
Pocs trets comuns semblen tenir les escoles que dirigeixen Pilar Ugidos (Miquel Bleach) i Joan Puig (Súnion). No coincideixen ni les seves etapes educatives (primària i secundària/batxillerat), ni el tipus d’alumnat (immigrant i autòcton), ni la titularitat dels centres (pública i concertada/privada). Tot i això, els seus directors respectius, que han deixat el càrrec el mes de juny passat després de més de tres dècades d’experiència en entorns educatius, comparteixen el mateix discurs sobre l’educació: encoratjar i formar l’autonomia intel·lectual i humana dels alumnes. “No és estrany”, indica Ugidos, “perquè les persones que vivim amb passió l’educació coincidim en la base”. Es reuneixen a Súnion en una trobada proposada per La Vanguardia. “L’educació, que ara tant acapara l’atenció de la societat, no ha canviat en la seva essència”, continua dialogant Puig referint-se a l’educació dels joves. “Els adolescents són éssers que comencen a veure el món, es fan preguntes, són molt crítics. De vegades, dissimulen, es posen una disfressa, semblen tornar del món (que desconeixen), però si els acompanyes, els fas confiança, estimules el sentit de la curiositat, veus que estan oberts a comprendre. I et segueixen”.
Els populismes educatius
Els dos directors han forjat les seves carreres en projectes pedagògics revolucionaris, transformadors. Però es mostren reservats respecte a l’onada d’innovació que recorre les escoles de Catalunya. En aquest sentit, adverteixen sobre el risc dels “populismes educatius”.
“Cal preguntar-se, ‘la innovació, per què?’ En si mateixa no és un valor absolut”, indica Puig. “La pedagogia al llarg de la història ha fet moltes aportacions que no podem desestimar, des de l’explicació magistral brillant fins al treball per projectes”.
Ugidos afegeix que “l’educador ha d’estar obert a totes les metodologies i pensar quina és l’adequada al seu propòsit, perquè el que importa és l’aprenentatge”.
Segons el parer d’aquests mestres, que malgrat el seu càrrec no han renunciat a les classes lectives, educar és accedir a la cultura com a palanca per interpretar la realitat. I en aquest procés es requereixen les disciplines educatives, les assignatures clàssiques. “Esclar que tot està enllaçat a la vida –exclama Puig– però, home!, les matemàtiques són les matemàtiques, la literatura és la literatura”. I continua: “Internet ens fa pensar que molts continguts s’han quedat obsolets, prescindibles, i amb poc significat per als alumnes. En aquest camí de transformar el currículum hi ha molt a fer. Però hi ha molts aspec-
“Un bon docent crea condicions a l’aula perquè s’aprengui, i tria els recursos”
“A la pública has de seduir els mestres perquè s’afegeixin al projecte”
“L’alumne ve amb càrregues tremendes que pesen a l’hora d’estudiar”
tes que tenen un bon recorregut, un únic recorregut. No és la disciplina la que fa perversos alguns continguts sinó alguns continguts mal plantejats”. I conclou: “Els nens han de ser competents, per descomptat, però hi ha d’haver una base de coneixement per aplicar la saviesa perquè si no són ignorants”.
Revisió contínua
La innovació, acorden, té a veure, en tot cas, amb el qüestionament continu sobre la pràctica educativa, des de la direcció i el claustre. “La construcció de materials i la realització d’activitats concretes, la formació del professorat, la creació d’una estructura organitzativa (calendaris, reunions), fins l’espai, tot això ha de ser revisat contínuament i vinculat als objectius finals”, indica Ugidos.
Puig assenteix que no es pot caure en l’autocomplaença. “Un professor no es pot estar quiet, està obligat a qüestionar-se. Si fa tres anys que imparteix la classe igual, amb els mateixos materials, està bé? No, cal revisar la nostra actuació. Primer, de manera individual; després, col·lectiva. Perquè si perdem la capacitat d’interrogar-nos permanentment fallem”, assenyala.
Al servei d’un projecte
Forjar un projecte és important. La diferència amb l’escola concertada, segons explica la directora del centre públic, és que s’ad- met que hi ha una línia pedagògica. Tota la comunitat (les famílies, l’equip, els alumnes), la comparteixen. “En un centre públic un director no és sinó un company que fa tasques de direcció, fa temes de gestió i d’organització. I et toquen uns alumnes procedents de famílies heterogènies en la seva manera de pensar. Si vols transformar has de convèncer, seduir, implicar el claustre primer i les famílies després”.
Quan va arribar a Miquel Bleach, fa set anys, es va trobar amb un personal desmotivat pel difícil repte que suposava l’alumnat (98% immigrant, sense dominar la llengua, amb càrregues emocionals pesades pel fet de viure en contextos desfavorits). “La vivència dels mestres en molts centres d’alta complexitat, que són com guetos, és quina culpa tinc jo de trobar-me amb aquests nens si jo he estudiat per fer classes?”. Al mite de l’homogeneïtat de l’aula (una fantasia comuna) s’unien les queixes cap a l’administració, la deixadesa de les famílies, la falta d’esforç dels alumnes...
“Vam aconseguir el canvi col·locant l’alumne en el centre de totes les decisions. Els nens van passar de ser simples receptors passius a narradors del relat del seu aprenentatge, adreçant-se a les seves pròpies famílies, a les quals també vam implicar. Els petits entenen ara per què estudien, han ampliat les seves competències comunicatives, i l’art, el nostre eix vertebrador, els va aportar perspectives fonamentals per comprendre el món, com la creativitat o la crítica”.
“Nosaltres –continua Puig– vam plantejar des de l’inici de l’escola, als anys setanta, la necessitat que els alumnes tinguessin un espai ampli i de benestar perquè s’autoconstruïssin, amb poca presència dels adults, però amb responsabilitat”. L’espai, l’horari (variable cada setmana en funció de les activitats) i l’assistència van ser els elements que van definir la fundació de Súnion. “Hem recuperat la llibertat d’assistència a classe que inicialment hi havia i que vam retirar un temps després perquè ens va semblar que la societat no anava per allà. Els nois de 2n de batxillerat, amb 17 o 18 anys, han de complir amb aquesta obligació quan estrenen la seva llibertat en altres àmbits? L’assistència, per molt que creguin algunes universitats que l’exigeixen per a la seva avaluació, no és un valor en si mateix. El valor és l’aprenentatge i això és el que nosaltres creiem que cal avaluar. I els alumnes responen bé. Només cal procurar que facin un bon ús de la llibertat, que no s’excedeixin. L’acompanyament en aquest procés és part de la nostra funció”.
El paper del mestre
“Els professors són la clau del projecte, si hi creuen, l’apliquen cadascun amb la seva capacitat, el seu temperament i creativitat. Però a tots és exigible que mantinguin una bona relació amb l’alumne”, reitera Ugidos. Per al director de Súnion, els docents són educadors. “Jo no entenc que hi hagi uns professors especialistes i després uns tutors que entren a la vida privada dels alumnes. No, tots hem de conèixer els alumnes i després ser professors de matemàtiques o del que sigui”.
Les dues organitzacions reflecteixen a les aules el que passa al claustre, on també hi ha una diversitat. “No tothom és perfecte i tenim el deure d’ajudar-nos uns als altres. Hi ha professors que tiren més que d’altres, però tots participem i cal assegurar un bon ambient de personal”, considera el director de l’escola de secundària.
Formació
“Soc molt crítica sobre la formació que es fa als professors per la seva inutilitat –explica la directora de primària–. Nosaltres determinàvem el tipus de formació preguntant les necessitats als mestres. Primer formar-nos en art, després en treball per projectes, en treball en equip, en gestió emocional .... Però no volíem experts per omplir vasos buits, sinó experts que entressin a l’aula, i donessin un feedback personal”. Puig creu en la responsabilitat com a docent. “Hi ha una part teva, de voler actualitzar coneixements, aprofundir en les teves inquietuds. I una altra part és de l’escola, que ha d’organitzar la formació de manera eficient”.
ASSISTÈNCIA OBLIGATÒRIA “Defensem el valor de l’aprenentatge, així que els nois de 18 trien si van a classe o no”
CANVIS AL CURRÍCULUM
“Internet ens fa pensar que molts continguts han quedat obsolets”
REVISIÓ CONTÍNUA
“No podem deixar d’interrogar-nos permanentment sobre la nostra feina”