El pacte de la fam
Ara que el Tribunal de Comptes té un protagonisme decisiu en l’intent estatal de frenar el comportament de la majoria catalana (exigua, sí, però majoria), és pertinent recordar que el franquisme es va reforçar extraordinàriament, acabada la guerra, no només gràcies a la repressió, l’exili, els camps de concentració i de treball o els judicis sumaríssims, sinó també gràcies a les expropiacions forçoses que van deixar arruïnats molts “desafectos al régimen”. La repressió econòmica no va afectar només els republicans o catalanistes de butxaca plena. Sobretot va servir per martiritzar els ciutadans més pobres de la famèlica postguerra. El prestigiós historiador Paul Preston a El holocausto español (Debate) ha estudiat prou bé el fenomen de l’extermini ideològic (de tots dos bàndols). Però ara m’agradaria portar a col·lació un parell d’anècdotes que he conegut de manera directa. A La fuente del pueblo, un preciós llibre memorialístic que narra la migració dels andalusos de Cuevas Bajas a la Bisbal d’Empordà, Manuel Lara explica com, a l’Andalusia rural del primer franquisme, les famílies republicanes que no havien estat represaliades estaven destinades a morir de gana perquè els capatassos dels señoritos no en llogaven mai els jornalers: era el pacte de la fam. Van ser obligats a marxar d’Andalusia.
Una altra anècdota del pacte de la fam la conec per narració oral i em fa il·lusió explicar-la perquè té com a coratjosa protagonista l’escriptora Víctor Català (Caterina Albert), autora de la gran novel·la del modernisme Solitud i d’ Un film (Club Editor), ameníssima novel·lassa, ideal per a aquests dies d’estiu. Situada a la Barcelona de fa un segle, sembla inspirada en el ressentit Comte de Montecristo i en els baixos fons londinencs de Dickens.
De la novel·la en parlaré un altre dia. Anem a l’anècdota. Caterina Albert, que va heretar una extensa propietat rural als aspres del Montgrí, l’Escala i Cinc Claus, va ser l’única propietària de l’Empordà que va voler llogar terres de cultiu a un pagès comunista de Viladamat que tornava famèlic i desvalgut dels camps de concentració franquistes. L’agraïment d’aquest pagès a Caterina Albert era infinit. Ho sé perquè era el pare d’un gran amic meu, Narcís Malloll, que, curiosament, essent fill d’un comunista, es va fer capellà.
Poc abans de morir, massa jove, el meu amic Narcís, que a més de capellà i fill de comunista era historiador, em comentava, desolat, una conferència que havia sentit a l’Escala pronunciada per un portaveu del Memorial Democràtic. El relat històric d’aquell representant públic obviava les matances de clergues i “gent de missa” del 1936. Algú des del públic es va estranyar d’aquest oblit i aquell portaveu va tenir la barra de projectar tota la culpa a les víctimes, per no haver fugit abans del país.
Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra!
L’agraïment del pagès comunista a l’escriptora Víctor Català era infinit