Un immens jardí de pedres

Dalí assegurava que Cadaqués era el poble més bonic del món, i qui en conegui la salvatge bellesa li donarà la raó

És un oli del 1921 i no hi ha cap senyal de les imatges que il·lustrarien una clàssica postal d’estiu. No hi surt ni la solemne església amb el gran campanar, ni el festival rocós que delimita el blau intens del mar, ni els carrers plens de rastells, on, temps enllà, les dones caminaven ben dretes, amb els dolls al cap. I, tanmateix, aquesta pintura del Dalí primerenc, de les èpoques en què pintava el seu pare Salvador i encara no es delia pels rellotges tous, és un retrat intens de l’ànima de Cadaqués. S’anomena Camí de Portlligat amb vista al cap de Creus ila mirada desganada només hi trobarà oliveres florides i un vell camí que surt de l’ermita de Sant Baldiri i es perd cap a l’horitzó. Però si hom ha passejat badoc pels corriols més indolents, i ha trepitjat el cap de Creus feréstec, a l’instant hi descobrirà les imponents parets seques que curullen tot el paisatge. És la presència d’una obra humana gegantina de milers de quilòmetres de parets, que Josep Pla definiria, anys després, com “un immens jardí de pedres”. És l’altre Cadaqués, el menys recorregut i el més esforçat, testimoni viu d’una terra difícil i d’una gent que va saber dominar-la.

D’on surten els milers de quilòmetres de feixes de pedra, els centenars de barraques, les torres i els pous construïts només amb la licorella del cap de Creus, sense argamassa, ni morter, ni cap altre material de cohesió? Certament, de l’esforç titànic d’una gent que, durant segles, va sobreviure en una autèntica illa que no l’hi posava gens fàcil, fins al punt que hauria estat natural fugir-ne. Aquesta tenacitat sorprenent va impressionar Josep Pla, que va mostrar la seva admiració en el llibre Cadaqués: “Per tal de viure ací, els cadaquesencs degueren crear un paisatge absolutament artificial, convertir una geologia informe, estèril, caòtica, en un jardí de pedra. La terra és pobríssima i escassa. Les muntanyes altes i abruptes. Calgué escalonar sobre els seus flancs sobtats petites plataformes, generalment irrisòries, on plantar, entre el pedruscall, sobre simples grapats de terra, de vegades portada de lluny, uns ceps, unes oliveres”. I es preguntava: “Tot és accidentat i convulsionat, els barrancs són profunds, sobtats els marges, els trencalls contundents. Cadaqués fa la impressió d’haver estat un mal negoci o almenys un negoci molt petit des de la seva fundació. Per què la gent de Cadaqués ha volgut romandre enmig d’aquest cataclisme mineral tenint a quatre passos els plans de l’Empordà, el viver de peix del golf de Roses, les terres fèrtils de Castelló, l’Armentera i Sant Pere?”.

Sens dubte, per l’íntima i profunda fusió dels cadaquesencs amb aquesta terra abrupta, petris ells mateixos, al bell mig d’aquest jardí de pedres. Novament Pla ho descriu amb precisió: “Això és precisament el que sorprèn més de Cadaqués: la impressionant voluntat dels seus habitants de viure en aquest poble. Aquesta voluntat és inoblidable i té una grandesa heroica. No crec que es pugui veure a Catalunya –ni potser enlloc, que jo conegui almenys– un esforç més tenaç, més gros, més callat –i alhora més humil– d’un nucli humà per assegurar-se la permanència en un lloc determinat a través del temps”.

D’aquesta tossuderia atàvica n’ha sorgit l’espectacle grandiós de milers de quilòmetres de parets seques que recorren tots els camins cadaquesencs, amb formes i alçades variables, unes amb les pedres en horitzontal, d’altres en vertical o amb l’aspecte de carreus, des de les més baixes, que no superen els 40 centímetres i es van construir per separar les vinyes, fins les que arriben als 200, alçades per protegir els horts dels animals. La majoria, culminades amb grans lloses horitzontals, i totes supervivents de segles d’inclemències naturals. És un gran monument a l’esforç humà per dominar l’entorn. Un esforç, altrament, exitós.

Sovint em perdo pels camins del cap de Creus i les parets m’acompanyen les passes amb perseverència, algunes mig caigudes, d’altres altives. En aquest badar en silenci, la retina blava s’allunya i el present es torna tan tou com els rellotges dalinians. Com devien ser aquells temps, de quina pasta endurida i tossuda devien estar fets aquells homes i dones, amb quin altre sentit de la vida i la mort! Els imagino espedregant la terra rocosa, amuntegant les pedres petites als clopers, i alçant les grans per fer les parets, tossudament obsedits per aconseguir un troç de terra on plantar la vinya. Sense cercar res, ni la glòria d’un patrimoni durador, ni la bellesa d’un espectacle petri, només la voluntat de romandre i sobreviure al petit país que els fou concedit.

Dalí assegurava que Cadaqués era el poble més bonic del món, i qui en conegui la seva salvatge bellesa li donarà la raó. Però més enllà dels paisatges físics coneguts, més enllà del palau de mar, hi ha un palau de pedres, erigit sense altra argamassa que la constància i la voluntat, un palau que mereix el passeig, l’admiració i la sorpresa. És el jardí petri que obre la porta de la memòria.