L’assassí del topless
OMostrar els pits davant del mar sense ànim de provocar desig torna a ser una declaració de principis, un exercici de llibertat
bservant aquests dies les banyistes de diverses platges he comprès definitivament per què la imaginativa indústria cosmètica no ha arribat a inventar un protector solar especial per als pits. Sent una zona cutània sensible, el producte hauria tingut molta sortida –i recorregut publicitari–, almenys entre les dones a qui els agrada tenir cura específica de cada àrea del cos o les que senzillament no han pensat que el protector de cara faria el mateix efecte.
Però la trista realitat és que el topless ja no és tendència. El naturalisme de cintura cap amunt decau a marxes forçades. Primer va ser en nom de l’estilisme: els biquinis o triquinis realçaven la silueta i insinuaven en lloc de mostrar; després va venir el respecte a les famílies amb criatures, o més aviat la por de les mirades reprovadores d’aquella penya que havia colonitzat la teva cala. Més tard van irrompre els mòbils amb càmera, amb la menyspreable possibilitat d’acabar exposada a les xarxes amb un gest distret. I al final hi han posat la cirereta les banyistes vingudes de l’Est, que en qüestió d’alliberament sexual semblen anar per la temporada pilot de Sexe a Nova York.
Candace Bushnell, la columnista que va donar lloc a l’exitosa sèrie, declarava fa uns dies en una entrevista a The Guardian que quan van arrencar els episodis amb les aventures de Carrie Bradshaw, a finals dels noranta, era el moment en què les dones es van començar a declarar “no feministes”. Feminista, jo? Això mai! “Als vuitanta tothom que jo coneixia era feminista –recorda l’autora–, per supervivència, ja que el sexisme era una evidència que es patia cada dia a l’oficina”. I tot i així van acabar tornant els xous que enaltien el matrimoni com a objectiu final.
La involució arriba per tots els fronts, i els pits són un front per excel·lència: despullar-los implica de nou una declaració de principis, qui ho havia de dir. Esclar que ara no es tracta de l’escàndol de la nuesa –la publicitat i la pornografia ja ho han exposat tot–, sinó de l’escàndol de la llibertat. Perquè la llibertat que vam obtenir al seu dia podent mostrar el nostre cos estant al mar sense ànim sexual ni de provocar desig va ser el més gran exercici de ruptura amb la identitat que ens havia estat imposada durant segles. Segles d’obscurantisme en què la naturalesa femenina era dissociada entre la santa i la puta. Vam tenir el valor de transcendir aquell mirall que reflectia quelcom imposat i preservat també per les mateixes dones. Vam passar de ser objecte de desig a ser mestresses de la nostra situació. Amb molts complexos per superar, segur que sí, però amb les bases per aconseguir-ho.
Llàstima que, aparentment, a l’actual generació d’adolescents els agrada més ensenyar el biquini tanga arquejant el cul arran d’aigua a la piscina que prescindir de roba i ser lliures mentre són al mar. Deu ser que destapar-se a les xarxes socials és menys ofensiu si ha estat en ple domini del teu màrqueting i postureig personal.
Sigui com sigui, el nostre avantatge és que les xarxes també se n’atiparan, d’això.