La joia amagada de la Costa Brava
Del Lloret de Mar que vivia de la pesca i el camp, al turisme de masses de sol i platja
La pantalla ja està preparada i la seqüència d’imatges antigues es comença a projectar en una de les sales de l’arxiu municipal. Els integrants del Grup d’Amics de l’Arxiu obren bé els ulls i simplement descriuen el que veuen i recorden. Un gest senzill però valuós per la seva gran rellevància documental. Fins ara s’han projectat més de 5.000 fotografies de diferents fons, una xifra important pel volum d’informació rebuda: noms de persones que eren desconegudes, de cases, masies, camins o llocs perduts en l’oblit. Però el cert és que en aquestes trobades sorgeixen memòries d’un temps passat que mostren aquell Lloret de Mar on van créixer. Aquell que vivia del mar i de la terra, de la calma i els jocs en ple carrer al capvespre. Empremtes que actualment són menys sorolloses i més invisibles, però encara perduren.
Lloret era com una joia dins un estoig obert, un regal de prometença que la terra semblava oferir al mar. Així ho descrivia l’escriptor i poeta català Joaquim Ruyra. En una imatge es veu una peculiar panoràmica de la badia de Santa Cristina amb uns pescadors que arriben a la sorra, un lloc que pel periodista Ferran Agulló era “la platja més encantadora de la Mediterrània”. D’aquests reductes queden, entre d’altres, cala Banys, cala Morisca i sa Boadella. Paratges on avui es banyen els turistes que venen a Lloret com a primera gran destinació de sol i platja que és, amb prop d’1,3 milions de visitants el 2016 i situada en les primeres posicions turístiques catalanes (la cinquena d’Espanya en places hoteleres). Però també va atreure aquells primers visitants que feien els coneguts “banys de mar”, estiuejants de l’àrea de Barcelona, amb arrels a Lloret, que passaven les vacances a la casa de poble que encara hi conservaven. Va ser a partir dels anys vint i trenta.
De seguida aquests bonics paisatges van enlluernar nous visitants. El model de vida basat en la pesca i el camp, sobretot horta i vinyes, que permetia a la major part de les famílies només subsistir, es va veure transformat pel turisme, que va aportar riquesa econòmica. “Llogàvem habitacions amb dret a cuina a la masia. Venia gent de Terrassa i Sabadell”, explica l’octogenària Maria Rosa Lorenzo, membre del Grup d’Amics de l’Arxiu. “Tot era molt casolà. Sempre era la mateixa gent”, recorda Montserrat Utset, que als anys seixanta va obrir un dels primers establiments, l’hotel Xaine.
Amb un turisme a l’alça, a la dècada dels cinquanta el poble va canviar urbanísticament. En poc més de mig segle, entre 1950 i 2007, la població va passar de 3.000 habitants a 39.000. Horts i boscos es van convertir en places i xalets. Es van erigir més hotels, restaurants i polígons industrials creant l’actual nucli urbà. “El turisme es va massificar i el municipi es va decantar per la vida moderna”, precisa Jordi Padilla, treballador de l’arxiu i investigador del creixement de Lloret al segle XIX.
Aquesta localitat treballa per desestacionalitzar el turisme i reconvertir-lo amb un pla pioner a Catalunya. “Hi ha molts Llorets dins de Lloret”, subratlla l’alcalde, Jaume Dulsat. Precisament, tal com assegura el regidor de Promoció Econòmica, Jordi Orobitg, “estem generant atractius amb elements que tenen a veure amb la seva història”. I és que, segons l’antropòleg i periodista Jordi Draper, “Lloret encara manté el pols de poble i deixa entreveure l’important substrat històric de la població”. Un exemple: va ser un dels pobles més prolífics en la tècnica de pesca d’arrossegament des de la sorra, activitat que s’ha recuperat. “Som els únics d’Europa que la fem”, diu Joan Draper, de la Penya Xino-Xano, entitat que rescata i ha rescatat una llarga llista de tradicions del municipi. Història que persisteix, malgrat tot.