Pionera al capdavant de la premsa
MALÉN AZNÁREZ (1943-2017) Periodista
Vaig conèixer Malén Aznárez gràcies a Soledad Gallego-Díaz. Va ser amb motiu de la vacant per a la vicepresidència primera de Reporters Sense Fronteres (RSF), a meitat del meu segon mandat com a presidenta. La Soledad em va dir: “Serà la millor vicepresidenta que et puguis imaginar. S’acaba de jubilar, és una gran professional i una dona molt motivada per les llibertats en general i per la de premsa en particular, amb una gran voluntat i capacitat de treball”.
La seva trajectòria professional era el reflex d’aquella generació de dones periodistes que van accedir a càrrecs directius als mitjans de comunicació durant la transició. Malén Aznárez, nascuda a Santander el 1943, va ser pionera més d’una vegada: dirigint entre el 1982 i el 1984 els 26 diaris dels mitjans de comunicació de l’Estat en fase de privatització i dirigint els informatius de Ràdio Nacional d’Espanya.
La Soledad havia estat companya seva a El País, on va entrar el 1988 com a redactora en cap de Societat, i on va acabar jubilant-se després de passar per altres àrees. Va ocupar el càrrec de Defensora del lector i va ser reportera i entrevistadora a El País Semanal. Així que, amb aquesta carta de presentació, a la primera junta-assemblea del 2008 la vaig incorporar sense dubtar-ho ni un moment al meu equip directiu i als dos anys, complert ja un cicle meu de vuit, la vaig animar a presentar-se amb equip propi a les eleccions per a una nova etapa de RSF. Va ser el mes de juny del 2011.
Amb cautela al principi, però sempre amb determinació, Malén Aznárez va exercir el seu càrrec amb amor i dedicació absoluta, donant un gran impuls a la nostra organització, que sota el seu mandat ha continuat creixent en prestigi i reconeixement general.
Amb la Malén –que va morir a Madrid el 30 de juliol passat, als 73 anys, d’un tumor cerebral que li van diagnosticar a l’abril– vaig compartir molts dinars de feina al costat de la seu d’RSF a Madrid, aprofitant la meva estada per assistir a reunions i assemblees com a membre de la junta directiva. Sovint em deia: “María Dolores saps quantes hores diàries dedico a aquesta ONG?”. I, després somrient, afegia: “Però què t’explico que tu no sàpigues!”. I sí que ho sabia, però tal com li vaig dir en moltes ocasions: “Malén, ets la millor presidenta que RSF podria tenir mai”.
I així et recordaré sempre, bona amiga.