L’escarabat rinoceront

S’assembla també al triceratops dels cromos de dinosaures: té una placa òssia que li envolta el coll

L’ escarabat rinoceront era un escarabat de carrer. Se’n deuen fer més als boscos i als camps que no pas als carrers, i menys als carrers d’ara, encara que siguin de poble. Però recordo que trencava la monotonia dels vespres, com l’oreneta que es despenjava del niu, la rata pinyada que anava a parar a terra o la papallona de nit, estàtica damunt d’una façana inabastable, que semblava una gota de ciment que hagués caigut a la paret i hi hagués fet una crosta. O com la típula: un mosquit de potes llargues i desmanegades, com les antenes que es posaven sobre els televisors: les potes, al davant o al darrere del cos, marcant cadascuna una hora. Quan tothom era al carrer prenent la fresca, una típula entrava al bar buscant la llum, i anava amunt i avall de la paret de color cru, no recordo que s’acostés als fluorescents, col·locats en una estructura feta per un fuster i penjada als revoltons del sostre (era impensable, a casa, penjar un fluorescent pelat: li havien fet un moblet). Quan vam arribar al poble, els nanos del veïnat m’explicaven que cada cosa tenia el seu moment: l’època de jugar a bales, l’època de la baldufa i l’època del cavall fort. Després els temps es van barrejar. L’escarabat rinoceront venia al juliol, les formigues alades anunciaven la pluja de la Mare de Déu d’agost, el pregadéu i la típula treien el nas a finals d’agost i començaments de setembre.

L’aparença de l’escarabat rinoceront és contradictòria. Sembla fort, tot cuirassat, amb la punxa que li surt del nas, si és mascle. S’assembla també al triceratops dels cromos de dinosaures: té una placa òssia que li envolta el coll, i al capdamunt, mirant la punxa del nas, una punxa més petita. No el vam veure mai volar. Apareixia molts cops tombat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc i de manera automàtica: maquineta sense servei de reparacions. Quan el tenies a la mà, la closca semblava de pel·lícula fotogràfica i feia la sensació que li havien fet curta i que no li arribava per tapar les freixures. Per sota hi sortia un serrell de pèls de panxa, de color vermell orangutan, roig de gran bevedor de cervesa. No pesava gens. De vegades s’aguantava d’un esperó de les potes del darrere, estirades i enrampades. Més sovint jeia trabucat a tocar de la vorera, i li faltaven tíbies i fèmurs de les potes. Molt de temps després, a Llançà, en un pi de la platja de Canyelles, en vaig trobar un niu, i n’hi havia sempre molts de petits, amb la banya que semblava un granet, i encara feien més sensació de closca buida. He llegit que triguen anys a fer-se grans. També he llegit que l’escarabat rinoceront és un dels animals més valents, que cap altre no pot moure, com fa ell, l’equivalent del seu pes en pedra. D’aquí ve el seu nom llatí: Orictes nasicornis, l’excavador de la banya al nas.

Per nosaltres va ser sempre un mort. Un mort il·lustre, esgotat de carretejar grans quantitats de ciments estranys per construir qui sap quin palau. Amb els ulls petits, com dos fars al·lògens de cotxe de ral·li, darrere d’aquell gran nas inútil. Una excavadora, que en el moment més prometedor de l’estiu s’espatlla, es capgira i queda a mercè de nens i gats.