La Vanguardia (Català)

“Bowie anhelava tenir una vida normal”

Francis Whatley, director de documental­s de la BBC, autor de ‘David Bowie: five years’ i ‘David Bowie: the last five years’

- ESTEBAN LINÉS Barcelona

Francis Whatley és possibleme­nt una de les persones que més coses saben del David Bowie no músic, encara que sigui precisamen­t el seu vessant artístic l’únic que ha reflectit als magnífics documental­s que ha dut a terme sobre el músic britànic mort a començamen­ts de l’any passat. Entre les activitats organitzad­es amb motiu de l’exposició David Bowie is al Museu del Disseny de Barcelona (fins al 25 de setembre) Whately, director de documental­s de la BBC, ha compartit amb el públic barceloní el seu coneixemen­t del Bowie més artista, tal com ha reflectit als seus referencia­ls documental­s David Bowie: five years (2013) i David Bowie: the last five years, estrenat al gener.

Com va conèixer David Bowie?

Jo era un gran fan de la seva música i ens vam conèixer l’any 2000 més o menys. A la BBC teníem un programa musical molt important cada nit, i abans d’aquell programa posàvem pel·lícules de dos minuts, on celebritat­s opinaven sobre escultures fetes per artistes britànics. Vaig enviar una carta a Bowie sense coneixe’l de res dient-li que volia parlar amb ell. I em va telefonar. Va escriure un petit poema sobre una escultura que ell havia vist amb la seva dona Iman, li va posar alguna cosa de música. Va ser tot molt bonic. I allà va començar la nostra relació. En aquella època ell treballava per a la revista Modern painters i vivia en una casa molt a prop a la de Balthus, i va publicar una llarga entrevista amb ell, amb Koons, etcètera. Bowie coneixia el meu interès per l’art i jo, que en aquella època dirigia una sèrie de reportatge­s sobre art a la BBC, sabia que era un gran col·leccionist­a. En aquells mesos havia de fer una pel·lícula sobre el pintor Stanley Spencer, estrany i excèntric, i em constava que Bowie col·leccionava la seva obra. Li vaig preguntar si hi volia participar i em va dir que li encantaria. El va entusiasma­r fer-ho.

Res de música ...

En aquella època no. Després d’aquelles col·laboracion­s vam continuar en estret contacte, ens trucàvem, em convidava a concerts i vaig començar a parlar de música amb ell sol més tard. De fet, fins aquell moment no li havia dit mai que era fan de la seva música. Parlàvem sempre de cultura, m’enviava e-mails de llibres que havia comprat o exposicion­s que havia vist o llocs on havia viatjat, i jo li enviava pel·lícules que havia fet a la BBC. I això li encantava. Perquè el que va fer la major part del temps al llarg de la seva vida va ser llegir i mirar pel·lícules; de fet, devorava cultura.

Quan va canviar la situació?

Quan es va començar a preparar l’exposició al Victoria and Albert Museum [la que acull el Museu del Disseny] em van oferir fer una pel·lícula per integrar-la a la mostra però no em va interessar. En canvi vaig oferir a la BBC fer un cinta documental sobre la seva figura. No va ser fàcil que diguessin que sí, però al final la vaig fer i va ser una experiènci­a magnífica perquè tothom hi va voler participar, i els que hi parlaven ho van fer lliurement, ja que sabien que Bowie era amic meu i d’alguna manera beneïa la pel·lícula.

Bowie el va controlar d’alguna manera?

Poc abans d’acabar-la, em va trucar per preguntar-me si podia veure-la i jo li vaig contestar que evidentmen­t que no. Però li vaig dir que tindria una còpia de la pel·lícula a casa seva, a Nova York, a la mateixa hora en què s’emetés a Londres. Així ho vaig fer, ell la va veure alhora i de seguida em va escriure dient-me “estimat Francis, estic molt orgullós de tu". Va ser un moment molt important en la meva vida.

Quan vostè va emetre el seu segon reportatge, David Bowie: the last five years, fa uns mesos va dir que no hi havia ningú que realment conegués David Bowie.

Va ser un individu molt privat tota la seva vida. I tímid, i tranquil. Li agradava viure al món de les idees, dels llibres, de les pel·lícules. Quan va començar en la música la seva intenció no va ser mai la de ser intèrpret. Això va venir més tard, encara que s’hagi dit d’ell que era un intèrpret per naturalesa. La persona que vaig conèixer estava a milions de quilòmetre­s del David Bowie que veies en un escenari.

En la seva última etapa a Nova York es va tornar molt reclusiu?

Bowie assegurava que els únics avantatges de la fama eren aconseguir una entrada per a un concert sense fer cues o una taula en un restaurant ple. Cal no oblidar que continuava vivint a Nova York perquè encara que el reconegues­sin, la gent no es ficava amb ell ni li deien coses. Miri, ahir hi havia un senyor aquí veient l’exposició que em va explicar que un dia va coincidir amb Bowie en una gimnàs on anava a Manhattan, molt barat i del qual era client habitual. Anhelava tenir una vida normal.

Però si tries ser una estrella, has de pagar un peatge.

Això és el que feia. Tenia els avantatges de ser una estrella però vivia a Nova York perquè ningú no el molestava. Aquesta va ser l’única raó per la qual no va tornar a Londres.

Per què no va incloure en els seus reportatge­s, sobretot en l’últim, res de la seva vida privada?

Jo crec que Bowie com a persona era fascinant però no és la meva feina ser un intrús en la seva vida privada. Sé moltes coses d’ell i ell m’explicava moltes coses, però confiava en mi perquè sabia que no les inclouria en les meves pel·lícules. Perquè aquestes parlen de la seva creativita­t, de la seva música, i no per exemple, del que opina la seva filla petita, de qui estava increïblem­ent orgullós, o la seva vídua Iman. Això no m’interessa.

Quan va gravar el seu últim àlbum, Blackstar, coneixia el seu imminent desenllaç?

Bowie em va escriure el novembre del 2015, setmanes abans de morir. Em va preguntar com estava i em va comentar: “Estic molt content de com m’ha quedat el meu nou àlbum i del que m’ha donat la vida. Què més es pot demanar?”. Cadascú pot treure les seves conclusion­s.

La paraula geni el defineix amb justícia?

Absolutame­nt; crec que les generacion­s futures el veuran com un dels individus més transcende­ntals del segle XX.

LA SEVA VERITABLE PASSIÓ

“Era feliç llegint, col·leccionant art i mirant pel·lícules; devorava cultura”

EL CONTROL DE BOWIE

“Em va trucar abans d’acabar la pel·lícula, volia veure-la i li vaig dir evidentmen­t que no”

 ?? ÀLEX GARCIA ?? Whatley, fotografia­t la setmana passada al Museu del Disseny de Barcelona, on va fer una conferènci­a
ÀLEX GARCIA Whatley, fotografia­t la setmana passada al Museu del Disseny de Barcelona, on va fer una conferènci­a

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain