El final del trident
Neymar, un jugador extraordinari, se’n va amb el seu seguici d’estrella deixant danys col·laterals
Rèquiem pel trident. Una marca global imbatible, guanyadora, productiva futbolística i mediàticament, però també amb el seu costat fosc. Messi, Suárez i Neymar no tornaran a sortir junts al camp d’entrenament com feien pràcticament des que van coincidir per primera vegada. Una imatge potent, llaminera per a l’espectador, però insofrible per als qui consideren que el futbol és d’onze. Cada vegada que trepitjaven la gespa demostraven el seu poder. Era una escenificació rutinària. Dirigida al món, però en certa manera també als seus companys i, molt de compte, al seu entrenador. Luis Enrique va gaudir amb el trio, però també el va patir. Les grans virtuts de l’equip procedien del trident, però també els seus creixents defectes. Ara en queden dos membres. Segurament els menys discutits. Per descomptat Leo Messi, sense ell el club s’esfondraria immediatament, i Suárez, el gladiador. Tots dos són amics íntims. Van connectar amb Neymar, però d’una altra manera.
I el brasiler se’n va. Amb els seus regatejos impossibles, els seus gols, la seva joventut, el seu potencial, les seves assistències, el seu atreviment en les grans cites. Però amb ell també abandonen el vaixell blaugrana el seu seguici d’amics, el seu insaciable pare, el seu frenètic i de vegades frívol ús de les xarxes socials i un estil de vida poc compatible amb la pràctica esportiva que va motivar queixes internes del vestidor compensades gairebé sempre per un rendiment entre alt i altíssim. El malestar amb prou feines va transcendir, perquè va ser molt puntual i perquè estem en època de bunquerització, però hi va haver dos episodis clau, més enllà de les seves excessives peticions vacacionals i les seves capritxoses sancions a la carta per no perdre’s l’aniversari de la seva germana. En la segona temporada de Luis Enrique, quan va semblar que la Lliga corria perill i l’equip patia i s’arrossegava, es va cridar a files Neymar, ocell nocturn. I a la present campanya, després del seu sublim partit davant el PSG, sens dubte el partit que fa més dolorosa la seva marxa, es va absentar del següent partit davant el Deportivo sense una coartada consistent.
Va voler els drets de Messi sense ser-ho; compensava amb rendiment les queixes internes pel seu ritme de vida
Mundo Deportivo revelaria més tard una greu escridassada d’Unzue, segon de Luis Enrique, sempre tranquil, que avisava el brasiler que anava per mal camí. Allò va sonar com un avís d’alerta, un senyal enviat a l’afició, seduïda per Neymar, però també recelosa per la rumorologia creixent al seu voltant. El seu comportament aquestes setmanes ha augmentat el nombre dels seus crítics. “Agafa els diners i corre”, ha xiuxiuejat aquest sector a la junta del Barça.
Neymar deixa més records bons que dolents, però els seus danys col·laterals, no sempre voluntaris, són de mal dissimular, començant pel president que el va portar, Sandro Rosell. Els seus enganys han arribat a deixar en evidència el vicepresident Mestre (“es queda en un 200%”); André Cury, empleat pagat pel Barça per vetllar per Neymar que s’ha cobert de glòria, i fins i tot Piqué, que amb el seu “es queda” va cometre el seu primer error informatiu com a futur creador d’un mitjà de comunicació.