Un fitxatge que marca el futur
La nit de la Remuntada Neymar i el PSG van descobrir que es necessitaven mútuament per ascendir a l’Olimp dels millors jugadors i clubs del món. En l’única nit d’ençà que el van fitxar, Neymar va estar a un pam de la glòria amb una gesta irrepetible. Però l’endemà va constatar que Messi li havia expropiat el fulgor simbòlic de la victòria i que Sergi Roberto acaparava el romanticisme culer. Recordem una imatge de Neymar d’aquell partit? No. I els voltors que estudien la rendibilitat mediàtica també se’n van adonar. Conseqüència: Neymar es va esborrar del partit de lliga contra el Depor amb l’excusa d’unes molèsties musculars, un símptoma que, analitzat retrospectivament, certificava el principi del final d’un fitxatge que reuneix elements de malastrugança i tragicomèdia.
Neymar se’n va per les mateixes raons per les quals va venir: perquè s’ha deixat seduir per malabaristes de la enginyeria financera i confia que a Qatar i a París hi trobarà la impunitat fiscal i els diners que no li asseguren ni Barcelona ni l’Espanya de Soto del Real. Se’n va perquè vol consolidar-se com el mercenari més ric del món i guanyar-se la glòria que no li ha donat l’autèntica meritocràcia futbolística: la del joc. I per accedir a aquest tron ja no es pot sotmetre als límits d’un trident que, en realitat, és un déu (i un deu) amb dos escuders de luxe. Se’n va perquè no és del Barça (ni del PSG) i té totes les virtuts de l’espectacle modern, que fan que el futbol, que abans pertanyia a la gent que li agradava el futbol, ara pertanyi a fons d’inversions nord-americans o indonesis, a oligarques postsoviètics, a insondables milionaris xinesos i a dinasties d’emirats intercanviables que practiquen una legalitat pròpia
Neymar se’n va per les mateixes raons per les quals va venir: perquè s’ha deixat seduir per malabaristes de l’enginyeria financera
i que només pensen a guanyar al preu (xec en blanc) que sigui. Se’n va perquè el seu potencial de negoci, igual que va passar amb Beckham, supera les seves prodigioses facultats futbolístiques i perquè es diverteix més fent el paperina com a aprenent d’influencer o d’actor secundari o acumulant la visibilitat d’un món cada vegada més proper a la moral del reggaeton, de Tony Montana i de Justin Bieber que a la carrinclona tabarra dels valors. Però Neymar encara no se n’ha anat del tot. I tenint en compte que només va costar 51 milions (“y punto”) i que el seu fitxatge ha fet emergir tantes mentides com incompetències (com l’escandalosa prima de renovació), ningú no ens assegura que la història no pugui empitjorar.
En el context mundial, aquest fitxatge apuja la temeritat de les apostes, altera la rellevància del Barça, multiplica els riscos de les inversions i alimenta dreceres com les que, amb mètodes que l’FBI qualifica de criminals, han concedit els pròxims mundials a països de defectuosa qualitat democràtica. I la vitalitat insolent i la desimboltura egoista del brasiler connecten amb una demanda que, per desgràcia, té els mateixos escrúpols que l’oferta. Ara que la impotència d’intervenir correctament sembla haver paralitzat el Barça, convé tornar a Cruyff i preguntar-se: com hauria gestionat en Johan una crisi com aquesta?