Olimpisme d’extraradi
Pot semblar estrany, però vaig viure amb més intensitat la nominació de Barcelona com a seu olímpica que els Jocs mateixos. L’emoció d’aquell incert desenllaç va ser una festa entre els meus amics. I crec recordar que vaig ser jo mateix qui va promoure una campana col·lectiva de l’institut i qui va muntar una quedada a casa del Juli, l’únic amic que aquell dia estava sol per seguir per la tele aquell llegendari “à la ville de...”. Una cita acompanyada de les llavors habituals cerveses de litre –per a nosaltres xibeques– que vam beure en la seva justa mesura, sense excessos. D’alguna manera s’havia de celebrar, i res millor que això al nostre entorn d’extraradi.
Per a un noi de barri, que ja en aquell temps havia de compaginar els estudis amb les feines més variades–des de Pare Noel per Nadal a pintor de parets a l’estiu–, els Jocs no suposaven res d’especial. Aquesta és la veritat. L’eufòria del moment em va portar a presentar la meva pròpia candidatura com a voluntari olímpic, però la meva economia de guerra i una destinació a la subseu de Viladecans me’n van fer desistir. Per als nois de Sant Boi no deixava de ser un greuge afegit que ens enviessin al municipi veí després que el beisbol santboià, amb més tradició i arrelament que el de Viladecans, s’hagués quedat marginat de la cita olímpica. Però el nostre Ajuntament tenia llavors el mateix pes polític que ara –cap– i d’alguna forma calia reconèixer l’inesgotable planter d’olímpics del poble veí. Un premi merescut, però en què no vaig participar.
Vaig tenir una segona oportunitat de ser olímpic un parell de mesos abans de la cita. El meu amic David, avui reputat professor de Matemàtiques de la UAB, va arribar un dia amb la sorpresa que ens havien seleccionat per a una feina als Jocs. El nostre currículum els havia convençut i ens convidaven a formar
Vam fer campana a l’institut per seguir la nominació i la vam celebrar amb xibeques, llavors la beguda de referència, però allò de ser voluntari a Viladecans...
part de l’equip de seguretat de l’hípica. Però a l’entrevista ens vam trobar amb una condició inesperada: havíem de tallar-nos les nostres llargues cabelleres. Allà mateix, davant el gerent, amb una simple mirada entre nosaltres n’hi va haver prou per saber que un mes amb els cavalls no es mereixia renunciar al nostre últim símbol de rebel·lia, per més ben pagat que estigués.
Així que aquell estiu vaig renovar la meva beca a la biblioteca de la UB amb la ferma intenció d’aïllar-me del tràfec olímpic des de la calma del vetust taulell de la Central. Però ni així. Perquè no hi havia dia en què, de camí cap a la universitat, algun d’aquells olímpics de tot tipus i condició, amb l’acreditació al coll, no recorregués al meu auxili. No m’he sentit mai més sol·licitat. El metro d’Espanya era –i continua sent– una autèntica ratera per a qui no coneix els seus passadissos. I el rentat de cara i la passarel·la que continua unint les andanes de l’L-3 no resolien res. Com se sortia d’allà? On era l’estadi? I el Palau Sant Jordi? Així que el meu paper a Barcelona 92, adjudicat per l’atzar, va acabar sent el de cicerone d’un bon grapat de guiris que descobrien la ciutat i els seus racons amagats.