El noi de la Ducson 49

Se’ns n’ha anat la persona més vital que hagi conegut mai, i puc afirmar, sense cap rubor, la persona que ha impulsat tota la meva trajectòria personal i professional. Si Ángel Nieto no s’hagués creuat en la meva vida quan jo només tenia 12 anys no seria qui sóc actualment; n’estic completament segur.

Tot i que era jove, jo ja sentia l’ambient moter que es vivia a la Barcelona dels anys seixanta. En part gràcies al meu germà, quatre anys més gran. I allà és on, un dia del 1962, es va presentar un noi amb una Ducson de 49 cc amb què va superar sense problemes, en el seu primer duel, el meu germà i la seva Lambretta 125. L’Ángel buscava feina en el que fos sempre que el deixessin córrer, i es va instal·lar a casa de la seva tia, que, casualment, estava molt a prop de la nostra, així que aviat ens vam fer amics inseparables. La seva imatge corrent enganxat als camions, a l’hivern, per no passar fred, no se m’esborrarà mai. També vam ser rivals i sóc dels pocs que poden dir que el van guanyar. Una sola vegada: a Sant Sebastià, i es va enfadar molt amb mi.

Era molt ambiciós. No deixo de recordar un dia que vaig viure com a testimoni d’excepció: a Nürburgring, al Mundial del 1972, es va proposar de córrer les proves de 50 cc, 125 cc i 250 cc. En els 125 va caure i se’l van emportar a un hospital d’Adenau, a uns 12 quilòmetres. Li van encanyar el nas i es va escapar sense l’alta per tornar al circuit. Per fer-ho va aturar un motorista. Ja a la sortida, van trucar de l’hospital i el director de cursa el va treure de la pista. Així era Ángel Nieto.