L’escassa presència del Cobi a Barcelona
L’única estàtua de la mascota olímpica de Barcelona’92 a la seva ciutat, “una falla infantil”, 25 anys després encara alegra un racó perdut de la Vila Olímpica
El Cobi té una única estàtua a Barcelona, digna de La tabernera del puerto, obra de l’anomenat gènere de sarsuela, i situada en un racó perdut de la Vila Olímpica del qual només gaudeixen els comensals del restaurant Anfiteatro i algun ociós despistat. “És una falla infantil”, admet Javier Mariscal, que s’autoinculpa de l’infanticidi (el Cobi tendeix a nen amb panxa).
–Què penses de la vida del Cobi?
Si Madrid té el toro Segador, que beu gaspatxo i parla amb Enric Juliana, aquí tenim un Cobi tronera en un estany amb trencadís disposat a cantar amb el primer que s’acosti a aquest racó del parc del Port Olímpic (avinguda Litoral, 37), mancat de senyal, placa o distintiu.
–Et sembla senequista estarte aquí mort de fàstic podent situar-te a la Rambla de Catalunya davant d’una orxateria valenciana amb terrassa?
El Cobi calla, puja a la parra i escup rajolins d’aigua.
A Javier Mariscal li importa un rave que només hi hagi un Cobi a la via pública de Barcelona i sigui enmig del no-res des d’aquell dia del 1992 en què el van plantar en ple fragor de la Vila Olímpica en construcció.
“No crec que el Cobi hagi de tenir una estàtua. Això que et dediquin una estàtua és una idea molt kitsch. I aquesta és lletja de collons. És la típica història: una idea molt complicada perquè pretenia que el Cobi nedés, bussegés i fos una mena d’atracció de fira de poble. Després es va embolicar tot: hi havia de col·laborar un enginyer anglès, ja no teníem pressupost, la vam fer de polièster –que envelleix malament– i la vam inaugurar de pressa i corrent. El responsable soc jo”. Hi va haver més víctimes col·laterals a més d’aquest Cobi tronera, com ara l’Olimpíada Cultural –un petit fiasco – o la pel·lícula encarregada a Carlos Saura, que no es va acabar.
“A Pasqual Maragall li agradava molt aquest racó i venia a sopar-hi ja de diputat i també de president de la Generalitat. Quan els clients s’asseuen sempre diuen el mateix, i ho diuen contents: És el Cobi!”, explica Ernesto Jimeno, propietari i director del restaurant Anfiteatro, que es defineix com a “gastronòmic” i al qual només arriba qui el busca.
El Cobi ha estat lleial a l’esperit del seu creador i no està fet per a pedestals ni discursos. És lleuger, eteri, col·lega dels voluntaris –els seus millors amics– i mica trinxerarie perquè es ven a 166,05 euros el quilo o 297,6 la peça de tres quilos a les botigues de Pilma de Barcelona, una reedició d’alumini fos amb motiu del 25è aniversari prèvia autorització del Comitè Olímpic Internacional. – Corrupció? –No soc runner, soc rumbero. Així respon el Cobi a la caixa del regal de Pilma –obra de l’escola Elisava–, un trinxeraire simpàtic que no creu en la nostàlgia: la comercialitza i per això
Hi ha una silueta viril del personatge en una xemeneia que va ser restaurada el 1992 “No crec que hagi de tenir una estàtua i aquesta és lletja de collons”, diu Mariscal A Espanya ningú no li ha posat el nom de Cobi a un nen, però sí que hi ha 15.217 Kevins
allà on va triomfa.
–Les figures del Cobi en alumini sempre han volat, no ara, sempre des del 1992.
Josep Valsells dirigeix El Col·leccionista, una botiga del carrer Enric Granados, a Barcelona, que comercia nostàlgies menors; plaques de pisos de protecció oficial, cartells del trofeu Ramón de Carranza, una gorra de cap d’estació de la Renfe i altres menudeses que alegren la vista.
-I ara, a veure qui descobreix quin personatge s’amaga en aquestes xemeneies?
Així acabava els seus itineraris al terrat del palau Güell l’arquitecte Antoni González, que el 1992, sent cap del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, va decidir incloure en el trencadís de les xemeneies la silueta d’un Cobi i, una mica més avall, el gran logo dels Jocs de Barcelona’92 dissenyat per Josep Maria Trias.
“Un dels meus col·laboradors tenia una vaixella de la Cartuja de Sevilla de la seva mare, de la mateixa època en què Gaudí va utilitzar aquest material per a les xemeneies del Palau Güell. I vam decidir perfilar la silueta del Cobi a les obres de renovació en curs. A les visites els feia molta gràcia, però va arribar un moment que alguns joves no sabien qui era el Cobi”, explica l’arquitecte Antoni González. Hi ha fins i tot qui endevina en la silueta una erecció del Cobi, un gest de complicitat oportú per als qui obliden que es tracta d’un nano i als nanos, ja se sap, els cri-