Una certa lectura catalana

L’ última enquesta del CIS permet diverses interpretacions. La més òbvia és que es constata un increment de les expectatives de l’esquerra (PSOE i Podem) i un declivi del bloc conservador (PP i Cs). L’efecte Sánchez impulsa els socialistes una vegada superada l’etapa en què Susana Díaz i la vella guàrdia van defraudar els votants d’esquerres, de la mateixa manera que Podem treu rèdit de la moció de censura.

Però hi ha una lectura menys evident darrere d’aquest termòmetre polític que és el CIS. Amb totes les prevencions que mereixen les promeses dels partits que no governen, cal valorar que siguin les formacions estatals que advoquen per un replantejament de les relacions Catalunya-Espanya les que creixen en intenció de vot. D’una banda, la dada suggereix que a la resta d’Espanya no hi ha una majoria monolítica que tingui com a principal motivació contenir l’ambició sobiranista catalana. De fet, l’atur i la corrupció continuen sent les principals preocupacions dels espanyols. D’altra banda, les expectatives electorals creixents de PSOE i Podem, si es consoliden, dibuixen un escenari de futur en què, aparentment, seria més factible que ara la recerca de solucions de tercera via per al conflicte català.

Mentre a Catalunya torna a ocupar el primer lloc en intenció de vot un partit que dona suport a un referèndum pactat (En Comú Podem, que també té el candidat més valorat), el resultat en el conjunt d’Espanya projecta així un horitzó menys inamovible. Perquè en política tot és susceptible de canviar. Ho recorda el catedràtic Xavier Arbós en el Cultura/s d’avui quan analitza la idea de la nació de nacions: “De vegades (els constitucionalistes) ens confonem i presentem la Constitució existent com l’única possible o desitjable. (...) L’error és evident en relació amb la Constitució espanyola del 1978, perquè no té preceptes que impedeixin de modificar tal o tal article”.