Barcelonarrar

Sempre que es parla de novel·la catalana, l’etern insatisfet repeteix el tòpic: la literatura en català és intimista o rural i descura la perspectiva urbana. Falta una novel·la de Barcelona en català a l’estil de les de Laforet, Marsé o Mendoza. El tòpic és tan arrelat que Sergi Pàmies el va desmitificar en un llibre de contes irònic i compassiu, La gran novel·la de Barcelona, protagonitzat per contemporanis atrapats en les petites misèries urbanes: el tedi dels parcs dominicals, les atabalades combinacions per compaginar en vigília de Nadal les exigències de la família i les de l’amant, la desaparició dels paraigües o l’addicció a l’aigua mineral.

Els que exigeixen una gran narració en català sobre la barcelonitat ignoren un reguitzell d’estupendes novel·les que responen a aquesta etiqueta. Començant, naturalment, pel gran clàssic, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i continuant amb els cims absoluts de Mercè Rodoreda, el cicle Temps obert de Pedrolo, El temps de les cireres de Montserrat Roig, les novel·les realistes de Jordi Coca, El cor del senglar de Porcel i acabant, per no fer la llista massa llarga, amb L’altra de Marta Rojals, insuperable crònica del precariat actual, impagable micròfon de la llengua dels barcelonins.

Posats a triar-ne una, és pertinent aturar-se al pis d’estudiants d’El món d’Horaci. Reeditada i polida no fa gaire, aquesta novel·la de Vicenç Pagès és ideal per commemorar la Barcelona del 92 i, si cal, per vincular els JJ.OO. amb l’assassinat de Kennedy, l’arribada a la Lluna o l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament.

A El món d’Horaci, els Jocs Olímpics barcelonins són observats des de la perspectiva entre delirant i quotidiana, apoteòsicament humorística, de tres universitaris que comparteixen una casota a Gràcia: juguen a cartes, no freguen mai la cuina, han quedat xarbotats per les teories semiòtiques dels seus professors i, malgrat que idealitzen les noies, tendeixen a elaborar-ne exhaustives classificacions. Un dels capítols, per exemple, està dedicat a avaluar les esportistes dels Jocs del 92. “He reflexionat a bastament sobre el concepte olímpic del sex-appeal, a base de carn compacta, musculació selectiva i el nivell zero del greix, i em sembla que va aparèixer públicament per primera vegada amb la pura sang Florence Griffith d’ungles esculpides i cara maquillada de mulatona horny”. El personatge-narrador va repassant les competicions esportives des d’aquesta perspectiva del sex-appeal i conclou: “Pocs esports són tan engrescadors com l’hípica femenina, malucs amunt malucs avall al trot aixecat, gairebé peristàlticament, la perfecta simbiosi amb el noble brut, com proclamava un comentarista oblidant que l’olimpisme no té res a veure amb la zoofília”.

Se m’acaba l’espai de la columna. Tot això que he explicat avui no volia ser sinó la introducció a la gran novel·la de Barcelona que teníem davant dels nassos i no sabíem veure: Un film, de Víctor Català. Vaig dir que en parlaria avui. Haurà de ser demà.

‘El món d’Horaci’ de Vicenç Pagès és ideal per commemorar la Barcelona del 92