El mirall de l’aeroport
En aquests dies de càstigs reiterats, els viatgers que van en família i amb nens a l’aeroport poden accedir a una mena de carril ràpid que els estalvia sotmetre’s a la ruleta de les cues de la resta de la terminal. Sorprèn que a hores d’ara encara no s’hagi muntat el típic negoci clandestí fill de la picaresca de lloguer de nens i cotxets. La creativitat autòctona excel·leix en situacions com aquesta en què es combinen l’aprofitament d’una situació caòtica, la improvisació i l’enèsima escletxa oberta per la barreja d’incapacitat i resignació. Ahir al matí els reporters desplaçats al Prat explicaven que la majoria de viatgers eren turistes. Per això no els deu haver sorprès que la mateixa Barcelona que ofereix la possibilitat de copular, vomitar, cridar, fer aigües majors i menors entre contenidors, emborratxar-se fins al coma, barallar-se i pernoctar en pisos ocupats reconvertits en pous incontrolats de diner negre acomiadi els seus visitants amb l’entranyable regal d’una cua prou consistent per convertir-se en un souvenir més perdurable que el braçalet del Primavera Sound.
A vegades Barcelona sembla patir al·lucinacions que ens connecten amb l’esperit de Sodoma i Gomorra
Hi ha moments en què aquesta ciutat pateix al·lucinacions col·lectives que semblen connectar-nos amb l’esperit de Sodoma i de Gomorra, agermanades per una energia pecadora semblant a la del Barcelona way of life. També sorprèn que, en solidaritat amb els treballadors, no s’hagin sumat a la protesta comandos encaputxats d’experts en punxar rodes, conscienciats per la contaminació sonora i mediambiental aeroportuària, acompanyats per tertulians i parlamentaris que no solament es mostren indulgents amb el vandalisme amb coartada idealista sinó que, per subratllar la seva radicalitat intel·lectual, denuncien els abusos d’altres delinqüents (d’extrema dreta) o del Govern espanyol, que sempre és benvingut quan es tracta d’engegar el ventilador.
Per sabotejar qualsevol possibilitat de diagnòstic constructiu, es parla d’una situació de república bananera quan, en realitat, l’apropiació abusiva i el segrest de l’espai públic són habituals al nostre país, que es vanta de ser referència en tantes coses. Les repúbliques bananeres no tenen dos aeroports contigus com els del Prat ni una pressió fiscal com la nostra, ni una juxtaposició d’administracions crònicament incompetents i, això sí, virtuoses quan han d’esquivar responsabilitats i acusar els altres d’errors propis o apel·lar a psicodèliques solucions situades en una Dinamarca més perfecta que l’autèntica. ¿Merder a les terminals del Prat? Ahir va córrer la veu i de seguida es devia posar en marxar el campiquipugui.cat, el pla extraoficial que activa la imaginació, la creativitat i l’esperit emprenedor de tots els carteristes, captaires, traficants i buscavides d’una ciutat que quan es tracta de mobilitzar-se seguint la intuïció oportunista de l’interès immediat sempre sap estar a la altura de les circumstàncies.