Maragall: hores de silenci

Havia acabat la cerimònia festiva de la clausura dels Jocs. L’alcalde Maragall rebia les felicitacions emocionades dels dirigents mundials que omplien la llotja presidencial. S’ho mereixia: havien estat qualificats públicament per Samaranch com els millors de la història, però també eren reconeguts de manera unànime. Tot havia acabat. Maragall, així que va poder abandonar l’Estadi, va demanar a Carles Ponsa, que estava al seu costat: “Acompanya’m”. Van entrar tots dos al cotxe oficial, i va indicar al xofer que fes voltes per Barcelona fins que li digués prou. Va començar el recorregut. Es va imposar el silenci, que es va mantenir fins al final, una actitud que només es pot escenificar davant d’un gran amic, amb la certesa que aquest ho comprendrà. Durant gairebé quatre hores el vehicle va passejar sense rumb per la ciutat. Maragall necessitava relaxar-se i sospito que de manera automàtica desfilava per la seva ment la pel·lícula dels fets, que ja s’havien iniciat després d’haver acceptat el càrrec: un llarg camí de tensió, reptes, disgustos, temors, ansietat. N’hi ha prou de recordar que durant la cerimònia hi va haver dos moments de perill: quan algunes comparses van provar de sortir amb cartells reivindicatius i quan l’escenari de Los Manolos va estar a punt d’enfonsar-se. Només quan es va abaixar el teló va tenir la certesa que havien estat els millors Jocs de la història.