Barcelona, de ciutat olímpica a ciutat global
Els ciutadans de Barcelona celebrem aquests dies el 25è aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Cada un dels que vam viure aquell esdeveniment atresorem algun record inesborrable, però el que converteix els Jocs Olímpics en un esdeveniment realment històric és que van representar l’entrada de Barcelona en la Modernitat. Sense ells, Barcelona no tindria avui la rellevància que té en cap dels àmbits en què destaca internacionalment. Quan Barcelona va aspirar a convertir-se en ciutat olímpica, era un ciutat de províncies, d’esquena al mar, sense gairebé infraestructures, amb bona part dels seus barris degradats, sense una oferta cultural atractiva i sense capacitat de competir en l’àmbit científic amb altres ciutats del nostre entorn. La nostra aspiració, per aquella època, era poder comparar-nos amb Marsella, amb Manchester o amb Gènova. Milà ens semblava inabastable i ciutats com Boston o Amsterdam, simplement, ens semblava que jugaven en una altra lliga.
Va ser la tenacitat d’un grup molt reduït de barcelonins, que aspiraven a un futur millor per a la seva comunitat; que van creure en el potencial de la ciutat; que van tenir la visió i l’audàcia d’atreure a Barcelona els Jocs Olímpics per convertir-los en l’element transformador més gran que ha tingut la ciutat en la seva història, fet que ha permès que, 25 anys després, Barcelona sigui una “ciutat global” que competeix amb naturalitat amb ciutats com San Francisco, Berlín o la mateixa Amsterdam. El deute que els ciutadans de Barcelona tenim amb aquell grup reduït de persones, entre les quals no puc deixar de citar Joan Antoni Samaranch, Pasqual Maragall o Josep Miquel Abad, per no esmentar-ne d’altres que em són especialment pròximes, és permanent. Ells van ser els que van aconseguir que, en només sis anys, la ciutat es transformés i que fos percebuda pel món sencer com una ciutat moderna.
A partir d’aquella data hi va haver tota una generació de ciutadans que, aprofitant aquell impuls i aquella oportunitat, han desenvolupat en aquests 25 anys iniciatives extraordinàries que han col·locat la ciutat com a líder en molts àmbits. Citemne només dos. En turisme, Barcelona és la quarta ciutat més visitada d’Europa, després de Londres, París i Roma, i aquesta indústria és la més dinàmica de la ciutat i la que més creixement aporta a la nostra economia. Sembla una broma que, davant d’un èxit així, hi hagi qui s’atreveixi a discutir les bondats del turisme, per més que, efectivament, calgui continuar treballant per gestionar millor aquest èxit. En el terreny de la investigació científica Barcelona disposa avui de 31 centres d’investigació biomèdica, en alguns dels quals es practica ciència de frontera, la més avançada del planeta. Gràcies a ells i a les seves extraordinàries infraestructures Barcelona és avui una ferma candidata a acollir l’Agència Europea del Medicament, una de les més importants de la Unió Europea.
La ciutat està a punt per competir globalment. Si seguim l’exemple dels que ens van precedir, seria una irresponsabilitat per part nostra i, sobretot, una falta de respecte envers ells, desaprofitar aquesta oportunitat i conformar-nos a ser una agradable ciutat mediterrània amb l’única aspiració de gaudir de la seva qualitat de vida. Ara és el moment en què nosaltres, com a ciutadans, conjuntament amb una administració alineada i compromesa, hem de posar el focus en el fet de consolidar-nos com a ciutat global i aconseguir per a les següents generacions que Barcelona sigui una de les ciutats més atractives del món per projectar-se personalment i professionalment.
No ens conformem a ser només una ciutat que aspiri a gaudir de la seva qualitat de vida