Música lliure contra la calor
El tàndem Domínguez Membrives va convèncer el públic del Teatre Grec
Pot ser que no hagin assajat gaire i a més es coneixen des de fa relativament poc, però l’empremta que van deixar ahir a la nit Chano Domínguez i Mariola Membrives va ser una compenetració magnífica, naturalment acoblada. Va ser una vetllada d’intensitat creixent, de música lliure, amb origen a les dues ribes de l’Atlàntic en temps i circumstàncies molt diverses i que va exercir de bàlsam en un jornada especialment tòrrida.
El torrencial i multiestilístic pianista gadità establert als Estats Units (enlluernador i generós tota la nit) i la cantant cordovesa resident a Barcelona estrenaven joint venture musical i epidèrmica que tots esperen que fructifiqui, començant per ells, a l’amazònic escenari del Teatre Grec. La trobada d’aquests dos creadors i intèrprets va ser la clau immillorable per obrir la porta de les Nits d’agost al Teatre Grec, una iniciativa municipal vehiculizada per diversos promotors privats, i que Pere Pons, director artístic del Mas i Mas Festival (que és on s’emmarquen els concerts en aquest espai de Montjuïc), va agrair públicament.
L’envit va arrencar amb un quart d’hora de retard, amb una notable entrada que va omplir unes tres quartes parts de l’ampli aforament. I el vespre es va eixirivir (després d’un dia molt calorós) amb una prolongada peça/introducció pianística de Chano Domínguez. A continuació va aparèixer, embotida en un ampli vestit llarg de tons clars i amb posat tranquil, la cantant i sanguínia vocalista, que va començar una performance vocal i escènica d’emocionant intensitat.
La seva tasca interpretativa va ser clarament de menys a més, i es va afermar sobre una desena de cançons de pols i autoria molt diversa però amb la denominació comuna de la intensitat i l’emotivitat. Així, la veu de Membrives va arrencar amb el gloriós Round midnight de Thelonious Monk, que va constituir el moment més irregular del seu, tot i això, magnífic recital. Aquest tema més l’altre estàndard de la nit, Beautiful love, els va interpretar en l’anglès original, i aquesta qüestió també va dificultar la seva entrega i la flexibilitat vocal que exhibeix en castellà.
En qualsevol cas les petites joies es van anar succeint: Como fue, de Beny Moré; el tango Vuelvo al sur, d’Astor Piazzolla; Ojos verdes, immortalitzada per Concha Piquer, i Nostalgia. Aquí es va produir una breu absència de la vocalista (alta, cabells llisos, lleu dramatisme gestual, expressivitat facial, la justa), que el pianista andalús va aprofitar per oferir més collita pròpia, que va despertar una contundent ovació. Amb Membrives una altra vegada a l’escenari, amb un llarg vestit vermell, van atacar la segona part del concert amb Veinte años, ; Ojalá que te vaya bonito, l’abrasadora ranxera cantada també per una legió, entre la qual hi ha Chavela Vargas; el ja esmentat estàndard Beautiful love (“Espero que surti millor que l’altre”, va reconèixer ella mateixa); una versió de l’Hacia dónde, de Marta Valdés, que Chano Domínguez ha millorat en profunditat, i Los ejes de mi carreta, d’Atahualpa Yupanqui, també rellegit amb geni pel mestre Domínguez. Va caure algun bis, però sobretot els sentits i entregats aplaudiments d’un públic que va entrar gradualment en l’encanteri i va acabar entregat.
La parella va oferir un recorregut musical selecte i variat amb entregada execució