La malla d’uns i altres
Joyce, en català, es diu Mallafrè, pel reusenc Joaquim Mallafrè Gavaldà. El traductor de l’Ulisses i els Dublinesos joyceans ha dotat la literatura catalana d’un gavadal de solucions expressives a través del trasllat al català d’obres d’Alan Ayckbourn, Samuel Beckett, Henry Fielding, Rudyard Kipling, Thomas More, Harold Pinter o Laurence Sterne. O poemes en anglès de Borges. Recordo haver llegit, fa molts anys, un llibre de Mallafrè cabdal en l’àmbit de la traducció: Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària (Quaderns Crema, 1991), en el qual primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l’acompanya fins a la rebotiga del traductor amb força exemples destinats a desactivar la síndrome de la “nota de traductor”. Mallafrè se sent còmode en el seu paper de mitjancer i no s’ha prodigat en obra pròpia. Per això és un petit esdeveniment que l’editorial tarragonina Arola hagi aplegat textos esparsos en un volum miscel·lànic que porta un títol molt adequat pels temps que corren: Uns i altres. Tal com assenyala Francesc Parcerisas en el pròleg, el recull de textos conforma un inventari de les tasques d’un intel·lectual. De seguida descobrim com el Centre de Lectura de Reus esdevé l’entorn propici perquè un jove lletraferit es formi, prengui consciència de les magnituds que l’envolten i, finalment, es llanci en braços de l’anglofília, paradoxalment gràcies als consells de la seva exprofessora de francès Sofia Ventosa.
Els uns del llibre són els autors locals d’aquell entorn, a alguns dels quals (Aravat, Gebellí) dedica extensos estudis que ens permeten albirar, en un discret segon pla, escenes autobiogràfiques. Descobrim un jove Mallafrè presentant Josep Pla al Centre de Lectura. Els protagonistes de la segona part del volum, els altres, són molt més coneguts: Sterne, Joyce... Però sense els primers segurament les celebrades traduccions de Mallafrè no existirien. Sense el veritable coneixement dels uns, mai no prenem consciència de l’existència dels altres. Malament rai, si només entenem l’alteritat com una fugida! Els textos del volum formen una malla compacta d’interessos lletrats, amb algunes escletxes notables que permeten albirar els secrets del doll verbal de Mallafrè, sempre hedonista, com quan atribueix la seva competència verbal a “la riquesa de la tradició oral dels meus pares, expressada en tertúlies de sobretaula amb versos, acudits, cançons, anècdotes, abundància de frases fetes... Tot plegat en un entorn sense ràdio ni televisió”. Aquest aire oral recorre tot el volum i tota la seva producció. Per això, no resulta sorprenent que, en plena anàlisi teòrica dels problemes de traducció, recorri als seus records d’infància: “Traduint Fielding i Sterne, o Joyce i Beckett, se m’insinuaven solucions sentides al germà gran, al mercat de Reus dels dilluns, punt de confluència de girs dialectals, de partides de billar i d’argot de gitanos”. Entre els uns i el altres, Mallafrè dignifica la tasca dels mitjancers.
“Traduint Fielding i Sterne, o Joyce i Beckett, se m’insinuaven solucions sentides al mercat de Reus”