Modelar el so
Ignasi Cambra Lloc i data: Festival de Peralada. Església del Carme (3/VIII/17)
No és fàcil per als joves pianistes d’avui i d’aquí entrar en les programacions i tenir una presència en les temporades que els permeti tirar endavant la seva feina. L’estiu sol ser un temps propici, i en alguns casos ens deixa espai per a la reflexió. Petits festivals com el de Cervià de Ter, que té lloc aquests dies, i fins i tot l’avançament de la Schubertíada de Vilabertran, donen lloc a joves músics amb talent, com Maria Canyigueral o ara el Trio Fortuny, tres joves de vàlua amb Marc Heredia al piano, Joel Bardolet al violí i Pau Codina al violoncel. El dia a dia de treball és indispensable, però l’escenari i el contacte amb el públic no ho són menys.
A Cervià l’any passat també vam sentir-hi Ignasi Cambra, que ara ha presentat a Peralada un programa d’alt nivell de compromís. La seva Suite Holberg d’Edward Grieg, gravada recentment, i els Valsos poètics d’Enric Granados, dos epígons del Romanticisme que van mirar cap a diferents perspectives ideològiques. El noruec Grieg (1843-1907), admirat per Granados i els nostres modernistes, va impulsar en aquesta suite un esperit neoclàssic cortesà avant la lettre, molt ben entès per Cambra, que va matisar els aires i danses amb una atractiva recerca de l’expressió. El criticat Granados (fa uns dies va ser el seu 150è aniversari en el silenci més gran) va optar en canvi pel liberalisme reivindicatiu de llibertats que van assumir Goya i Beethoven en el seu temps, i el seu esperit goyesc mostra el seu tarannà ideològic, res més lluny del pretès “espanyolisme” que li atribueixen. I aquests Valsos poètics van destil·lar llum i sentiments, en una versió de construccions clares i diàfanes en què Cambra va mostrar que sap dibuixar perfils emotius amb profunditat. Dinàmiques i joc de tensions, claredat en el discurs i un treball dels volums sonors, al costat d’un bon exercici de virtuosisme. Un altre món és el del Nocturn op. 48/1 i tres Impromptus que mostren un Chopin dramàtic, en una sèrie que va culminar amb la Fantasia Impromptu i amb el grandiós Nocturn en si major op. 9 núm. 3, que va tancar un programa que es va prolongar amb propines davant l’entusiasme del públic. Sens dubte, un pianista en una etapa de recerca en aquests camins complexos, que disposa d’una gran musicalitat, i alhora d’un domini tècnic excepcional.