La improvisació i altres virtuts
No ens enganyem: Barcelona’92 va ser un èxit perquè encara érem una ciutat mediterrània, habitada per mediterranis, una manera de ser que dona el millor de cadascú quan no hi ha cap altra opció que improvisar. Mira que no vam improvisar en aquest diari i al final la cobertura va ser de les que resisteixen l’hemeroteca!
La meva aportació periodística als Jocs Olímpics va ser, modèstia a part, menor. El diari, que dirigia Joan Tapia, va convocar la majoria de corresponsals a reforçar la cobertura, ordre aleatòria que vam seguir amb entusiasme els aficionats a l’esport –era el corresponsal a Hong Kong per a Extrem Orient–.
Tapia, gran director, afrancesat il·lustre, veia l’esport com un passatemps desconcertant practicat per gent en roba interior i va deixar fer. Al capdavant de la secció d’Esports acabava d’aterrar Enric Bañeres, periodista grandiós i entranyable, mort aquesta setmana –ens deu una columna sobre el cas Neymar!–, al qual, tot i això, li interessava més el Barça que aquell desplegament de competicions les regles de les quals apreníem mig minut abans. Tret de, per descomptat, els especialistes de la secció com ara García Luque, Bellostas, Turró, Escorcia o el tàndem Ventura-Casanova, la més estranya parella del periodisme català –me’n ric de Lemmon i Matthau–, de la qual vaig ser i seria confessor, mediador i jutge de pau a Seül’88 i Atlanta’96.
La primera tasca va ser ocupar-me de l’oficina de La Vanguardia en el centre de premsa, a la fira de Montjuïc. Encongits davant del repte, tots els diaris de Barcelona van reservar oficines, un disbarat ja que tots els periodistes acabaven volant a les redaccions o escrivint des dels recintes.
Els revendes nord-americans van donar un aire Madison Square Garden a Badalona; la boxa va tenir les seves llegendes: De la Hoya i el cubà Félix Savón
Només hi havia taules i telèfons i crec que vaig ser el primer i l’últim que va passar per la depriment sala.
Com Joaquim Ibarz, corresponsal llegendari a Amèrica Central, però sense la seva energia sobrehumana, em vaig buscar la vida: reportatges “polítics”, fer campanes i boxa a temps complet.
La boxa va tenir una meravellosa marginalitat i, com sempre, va regalar el tipus de material literari que tant ens agrada a certs periodistes. El pavelló del Joventut estava envoltat de revendes nord-americans, gairebé tots negres que donaven un aire Madison Square Garden a Badalona. Es van enganxar els dits perquè va ser un festival cubà amb l’excepció de l’or d’Óscar de la Hoya, el golden boy californià, cridat a forrar-se, com així va ser, en la boxa professional. Barcelona’92 va consagrar el cubà Félix Savón, successor de Teófilo Stevenson, que va guanyar de carrer el primer dels seus tres ors consecutius en la categoria dels pesats. Un guajiro de Cienfuegos que només sabia parlar sobre el ring i a més li anava petit. Fora del quadrilàter, un nen bondadós que creia en la revolució.