Els amants de les vacances ‘slow’
Mentre molts turistes se’n van als antípodes per viure la seva inoblidable experiència estiuenca, potser la solució es troba molt més a prop. Si vostè ens està llegint a Barcelona, no cal que pugi a un avió. Pot gaudir d’unes vacances perfectes, en menys d’una hora si s’acosta a Begues, al Baix Llobregat, a tan sols 37 quilòmetres de la gran urbs, que és una de les vuit ciutats espanyoles reconegudes com Città Slow i l’única a la província de Barcelona.
“Iniciem un procés participatiu dels nostres ciutadans per ser una ciutat slow i d’aquí van sorgir idees com El Mur, un espai dedicat al silenci i a la meditació”, recorda la tinenta d’alcalde de Begues, Margarida Camprubí. “Aquest nou parc, amb vista al delta del Llobregat i el Barcelonès, compleix les condicions de silenci i de comoditat òptimes per a la meditació i la contemplació”, explica.
No deu ser casual que un altre dels municipis que poden presumir de l’etiqueta slow es trobi a la província que només va aconseguir sortir de l’oblit al crit de “Terol existeix”. Es tracta de Rubielos de Mora, un enclavament idíl·lic al peu de la Serra de Gúdar que encara guarda amb cura el seu aspecte medieval. “El millor que podem oferir al visitant és que som respectuosos amb el nostre passat”, explica el seu alcalde, Ángel Gracia. “La defensa del nostre llegat es promou entre tots els ciutadans”, afegeix. 687 habitants censen en l’actualitat aquesta població farcida d’edificis medievals en la qual no ha irromput el picot.
Altres poblacions adscrites a aquesta filosofia de vida són Begur i Pals, a la Costa Brava, i tres a Bizkaia: Balmaseda, Lekeitio i Mungia.
Les ciutats slow no existirien sense el desembarcament inicial del menjar slow (Slow Food), impulsat per l’activista italià Carlo Petrini, que es va posicionar davant la invasió d’hamburgueseries al cor de la seva ciutat, Roma. Aquest estiu ja és fàcil trobar restaurants de “quilòmetre zero”, o de proximitat: a Catalunya n’hi ha 65 amb el distintiu i Enric Millà, responsable de la secció catalana del moviment, explica: “Prioritzem l’agricultura propera i ecològica, fem servir aliments de temporada, evitem l’ús de transgènics, recuperem productes en risc d’extinció o oblit, i cuinem peix capturat de manera sostenible”.
Un d’aquests restaurants és el Rasoterra, a Barcelona, impulsat per Daniele Rossi, president també de Slow Food a la ciutat, associació des de la qual ha impulsat un Mercat de la Terra que se celebra cada dissabte. Subratlla que la seva organització pretén “la defensa de la diversitat agroalimentària local”.
El creixement de l’oferta slow també a l’estiu és resultat de constatar que, després d’un any de tensions, molts turistes acaben caient a l’agost en un nou estrès.
El conegut psiquiatre José Carlos Fuertes escriu en el seu blog que “les vacances en molts casos, més dels que es pensa, comporten elevats nivells d’estrès, és a dir, de percepció subjectiva d’amenaça, que a la fi és el que defineix qualsevol situació considerada estressant”. El seu diagnòstic és que “l’homogeneïtat i similitud conductual ens proporciona certa tranquil·litat i redueix l’angoixa existencial. Per això arriba aquesta època i tots els que poden repeteixen el ritual: cal anar de vacances com tothom”.
Qui no seguirà els dictats de la majoria és el muntanyenc basc Juanjo Garbizu, pioner a Espanya del moviment Slow Mountain, que dona títol al seu segon llibre (el primer va ser
Monterapia), i paladí d’aquesta nova tendència en conferències per tot el país. “Es tracta de gaudir de la natura en general i de la muntanya en particular d’una manera tranquil·la, pausada i contemplativa, ja sigui en solitari o en companyia”, explica. Per aconseguir-ho, “cal desposseir la muntanya de tot element esportiu o competitiu, i imbuir-se’n sense cap mena de pressa, aturant-nos sovint per poder interactuar amb els diferents elements que anem trobant: arbres, roques, aigua, animals...”.
Garbizu troba a faltar que “fins ara la muntanya constituïa un bàlsam per a la nostra ment davant l’estrès que normalment vivim de dilluns a divendres, però en els últims anys estem assistint a com s’està transformant en una espècie de pista d’atletisme on l’important és el rècord, el cim, la meta, i no el camí”. El muntanyenc recomana als lectors que provin una ascensió slow sense sortir de Catalunya, en plena Vall d’Aran: “Passant nit al refugi de Restanca i gaudint de l’experiència única de viure un capvespre a l’alta muntanya, l’endemà s’agafa la sendera que condueix al Montardo. Al camí passarem per un conjunt de llacs idíl·lics on aturar-nos i absorbir tota l’energia que desprèn aquell entorn. I si ens hi veiem amb cor, podem ascendir fins al cim del Montardo, i extasiar-nos contemplant un horitzó ininterromput de muntanyes”. Però l’important, destaca Garbizu, és l’actitud: “Pujar amb calma, sense presses, integrant-nos amb el paisatge canviant que ens va regalant la natura”.
El creixement de l’oferta ‘slow’ respon al fet que molts turistes acaben caient a l’agost en un nou estrès