Entre xarxes
Oblidin-se d’aquella pastura humana que és la Barceloneta turística, la de l’estiu. La de l’amuntegament carni i els lladregots. La dels venedors del top manta que ja s’atreveixen a dir en veu alta que el carrer és seu. Com aquell polític gallec entès en marisc. Oblidar-se de tot això tan barrejat, suat i esvalotat, de tot això tan invasor, és difícil, però no impossible. Només determinades matinades, fins i tot estivals, es pot recuperar, durant una breu estona i per descomptat al moll de pescadors, l’essència, la dignitat obrera d’aquella Barceloneta que ja no existeix. Han passat els anys, se n’han mort alguns dels que em van ensenyar a llegir l’horitzó en alta mar, però jo encara necessito, de tant en tant, embarcar durant unes hores al Nus, que és un dels dos vaixells del meu generós amic José Antonio Caparrós, pescador, patró i amo d’un bigoti suficient. Costa de creure, però els asseguro que Caparrós, el Capa, no ha dit mai una mentida. Una cosa que, tractant-se, d’un autèntic pescador, pot definir-se com a miracle.
Estic intentant parlar aquí d’una aventura a l’abast de tots els que vulguin viure a la mar una autèntica jornada laboral de pescador. O que vulguin observar i admirar, si hi ha sort, el pas, molt freqüent en determinada època de l’any, d’una balena rorqual. Aquesta jornada de pescador, ideada per l’empresa familiar La Platjeta, la porta molt bé Cristina Caparrós, que és tan atractiva com eficient i que fa poc va aconseguir el primer premi Emprenedor Turístic pel seu projecte Cap a Mar. Sempre que l’observo em torna la figura del seu avi, aquell llegendari pescador a qui tots coneixien com el Nen. Quan arribo a tres quarts de cinc de la matinada al moll de pescadors, on està amarrat el Nus, encara és de nit. Salutació a en Joan, el patró. I a en Ramón, que és el cuiner. I als pescadors senegalesos Ousmane i Babá. A les cinc la barca abandona el moll de pescadors i a les sis surt de la bocana del port i s’endinsa a la mar. No hi ha espectacle que es pugui comparar a l’alba, a la sortida del sol en alta mar, mentre assaboreixes un cafè de pescador, que és un cafè sense contemplacions. Sobretot a l’hivern. En Joan explica en veu alta les maniobres i les feines de bord i fins i tot alguna vida de pescador. S’anuncia la “primera calada”, és a dir, es llancen les xarxes, que es recolliran una hora més tard. I aquest serà el moment de donar noms als peixos del nostre litoral, però sobretot de celebrar, si hi ha sort, les gambes, que se seleccionen per la mida i es cobreixen de gel. Aquesta operació es repetirà tres vegades més. A les deu del matí se serveix l’esmorzar, que és un entrepà generós de tonyina o similar. I a la una del migdia en Ramón ja ha preparat el ranxo, cuinat amb part del que s’ha pescat, que reconforta de proa a popa i de babord a estribord fins i tot les ànimes més marineres. De la mar al plat. I a dos quarts de quatre o les quatre, ja de tornada, el vaixell entra per la bocana del port mentre els compradors esperen a la llotja, aquell món de peix, gel i subhasta. Però ja no s’hi crida tant com abans.
Ara, a Barcelona, ja només criden els turistes. I no necessàriament els borratxos que recorren en ramat la matinada.
josé antonio caparrós No ha dit mai una mentida, cosa miraculosa tractant-se d’un pescador
cròniques a peu