L’ÚLTIM ESPRINT D’UN MITE
USAIN BOLT TANCA AMB UN BRONZE UNA TRAJECTÒRIA D’OR
El visitant no va tenir premi. Usain Bolt (30) no va volar cap al seu quart títol mundial dels 100 m. Va ser bronze, en 9s95. Es va quedar mut. I Londres, igual.
Va guanyar Justin Gatlin (35), el competidor ferotge, aquell que tots odien.
L’esbroncava l’estadi. Recordaven les seves flaqueses. Dos positius figuren en el seu historial. Noi dolent. I ell responia. Mirava el públic, li tornava el gest. En quants costats l’han esbroncat? ?No ho feien ja a Rio, plata llavors? Tot allò es va repetir ahir. Gatlin es va colar en la gran història. Revenja. Va emmudir el món i després, compacte, descalç, es va dedicar una silenciosa volta d’honor. No hi havia ulls per a ell. Només per a Bolt.
Bolt se n’anava una mica confós. Estrany adeu. A megafonia sonava Reggae night. No, Jimmy Cliff, ara no. Fins ahir, Bolt no havia perdut mai un gran títol en la distància.
La llegenda se n’anava per la porta del darrere. El visitant es quedava sense premi. Una hora abans, des d’un balcó de l’Estadi Olímpic de Londres, el visitant havia pogut contemplar l’escalfament dels atletes. Això no passa sovint. El curiós observava com, a la pista annexa, els ídols conversaven, acceleraven, s’estiraven i traginaven. Semblaven panteres o cervatells. Lleugers i nerviüts.
D’un envelat en penjava una inscripció: JAM. Significa Jamaica. I cap allà es giraven totes les mirades. Els curiosos buscaven Usain Bolt.
Ningú no feia atenció a la resta de talents. Trotant passava Genzebe Dibaba, després de les semifinals dels 1.500 m. L’etíop, plusmarquista mundial de la distància, havia aconseguit l’accés amb molts conflictes, només per temps. Yohan Blake practicava acceleracions. Quan Colin Jackson, que va ser un brillant corredor de tanques als anys vuitanta i noranta, arribava per allà, un agent de seguretat cridava el seu nom: –Colin Jackson! Gairebé ningú no es va girar. Chris Coleman (21), la nova esperança de la velocitat dels Estats Units, amb la seva plata d’ahir a la nit, es cobria el cap amb caputxa i gorra. En les semifinals, a mitja tarda, ja li havia donat un bon ensurt a Bolt. L’havia superat en una centèsima (9s97).
I després, des del carrer contigu, l’havia mirat, reptador.
Més emocionant seria l’adeu de Bolt, es deien els observadors, encara confiats. Qui tombaria la lle-
ADEU INESPERAT Bolt, indiscutible favorit per guanyar el seu quart or mundial, es va haver de conformar amb el bronze
genda?, es comentava a la tribuna.
Juan Ramón Moya tocava l’ase. És l’entrenador i pare de Pol Moya, vuitcentista andorrà que, al matí, havia caigut en la primera ronda dels 800 m.
–160 euros m’he deixat en una entrada per al meu fill petit. El noi es pensa que veurà Bolt, com si fos tan fàcil... Cert. Bolt no hi apareixia. L’astre s’estava al fons de la carpa, ajagut a la llitera. Són els servituds de la seva escoliosi. Cada dia, Nugent Walker ha de cruixir-li l’esquena. Altrament, Bolt no podrà córrer.
Aquest és un dels arguments que retiren Bolt (30). –Tot fa massa mal –diu. Després, a la fi, Bolt va sortir de la carpa. Portava una càmera. Es va posar a fer fotos. Retratava tot el que passava al seu voltant. Els seus dies en l’elit s’acaben.
Aleshores, ja molt pocs continuaven observant-lo en aquella pista annexa. Els 70.000 aficionats s’havien desplaçat uns quants metres més enllà. Havien pujat les escales i havien anat a ocupar els seus seients a l’estadi. Des d’allà esperaven el penúltim cerimonial de Bolt. El moment en què el jamaicà devora les seves preses. Com una pantera. O com un Puma. No és aquesta la firma comercial que el vesteix? No porta una sabatilla de cada color, cada una amb una inscripció: Forever Faster...? El més ràpid, per sempre. Allà el tenim. Un home anunci. L’home més ràpid de la història, amb els seus tres triplets mundials.
No tornarem a veure’l. Si potser, dissabte vinent, a la final del relleu curt. La d’ahir era la seva última cursa individual: fa nou anys que lidera l’escena de l’atletisme. Bolt ens observa des de la seva talaia de vuit ors olímpics i onze títols mundials. A tot això, cal afegir-li el bronze d’ahir a la nit. Qui ho hauria dit?
Aquí hi havia, a la fi, l’home. A
COMPETIDOR FEROTGE Gatlin, un atleta amb dos positius en el seu historial, va fer emmudir l’Estadi Olímpic EL RELLEU Als 21 anys, Coleman va confirmar que és la nova esperança de la velocitat dels Estats Units
punt per prendre la sortida. Anava pel carrer quatre. I Coleman, pel cinc.
A la grada, un periodista dels Estats Units deia: –Cal que Coleman s’ho cregui. Aquest any, Coleman s’ha professionalitzat. Ha buscat un agent, ha accelerat els seus estudis d’Educació Física a Atlanta i ha volat. Al juny registrava 9s82. La quarta marca d’un nord-americà. Suficient contra Bolt? –Xxxxxt –ordenava la megafonia de l’estadi.
Hi havia pumes caçant en la nit, sobre el tartan.
Qui esperava l’enlairament de Bolt va advertir que el puma no agafava altura. Va sortir malament, tal com ho havia fet en les seves dues curses anteriors, i no va tenir temps per tirar-se a sobre dels seus rivals. Coleman, més petit i compacte, va ser un coet. Gatlin, a la banda, va accelerar en silenci. Bolt va arribar des de darrere, just i desafinat. Només va poder esgarrapar el bronze.
L’última paraula la va tenir Gatlin. –Uuuu –escridassava Londres. El tipus dolent va tancar la porta.